Una alta càrrega

A continuació us poso un article meu aparegut a El Singular Digital:

Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.

Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.

I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.

Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.

Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”, “Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar fent.

L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.

Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere.

En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.

Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”, on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una “s”.

Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d’altra mena.

Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.

Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.

Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.

Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de cortesia, com ara un “Benvolguts i Benvolgudes” o un “Senyores i Senyors”. I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas gaire quan es miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de “batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d’algú.

Renaixement de llengües als EUA

Sembla que als Estats Units alguna cosa s'està movent en favor de la recuperació de certes llengües natives, algunes de fins i tot desaparegudes que ara comencen a tenir parlants un cop més.

Us recomano aquest documentari:

http://www.makepeaceproductions.com/wampfilm.html

Jo me l'he comprat i me l'han enviat i ja l'he vist.

També us recomano els següents enllaços:

http://www.ourmothertongues.org

http://www.kalimedia.com/Atlas_of_True_Names.html

Enmig de la força i la magnitud de l'anglès dels Estats Units que tot ho abasta, tot ho conquereix, tot ho envaeix, encara hi ha gent que des de dins, no renuncia a ser assimilat per sempre.

Sigues lliure!

Us poso un altre article meu aparegut al diari Ara:

Qui aquests dies passi per davant de la Pl. Universitat de Barcelona, veurà que la Universitat de Barcelona ha penjat un parell de cartells ben flamants. En un ens hi desitgen un Bon Nadal i un feliç 2012 i, en l’altre, “Cursos d’espanyol per a estrangers”. De fet, aquests cartells els hi van posant cada any. A més, fa uns anys que aquests cursos d’espanyol també eren anunciats al metro.

El que em sobta, és que mai he vist cap campanya, ni cap cartell, ni cap anunci de dimensions similars anunciant “Cursos de català per a estrangers i/o castellanoparlants”.  Tot i això, la UB anuncia al seu web que: “El català és la llengua pròpia i oficial de la Universitat de Barcelona” i disposa d’uns Serveis Lingüístics que: “tenen per missió la promoció de la formació en llengua catalana i l’assessorament lingüístic multilingüe”.  Una altra cosa que em sobta és que aquest cartell també l’han escrit en català. És que potser queda algun catalanoparlant irreductible, que visqui a Barcelona, que no sàpiga un borrall de castellà? Seria, doncs, aquest catalanoparlant un possible destinatari d’aquests cursos?
Com a estudiant de lingüística en aquest mateix edifici i  sense generalitzar, puc parlar de la meva experiència personal sobre uns quants encontres i desencontres amb estudiants d’Erasmus, i també d’intercanvi extra europeu o d’àmbit espanyol. M’he trobat alumnes d’àmbit espanyol que ja han arribat parlant el català, perquè a la seva universitat d’origen els el van ensenyar. També m’he trobat alumnes estrangers que parlen català. Cal dir que els Serveis Lingüístics de la universitat ofereixen un cursos introductoris i gratuïts de català i, que a més, s’encarreguen d’informar a tots els estudiants sobre l’existència d’això que en diem llengua catalana. Continuant amb els perfils, m’he trobat alumnes, tant espanyols com estrangers, que no parlen el català però que en tenen un coneixement passiu, fet que no els representa cap problema per assistir a classes on s’imparteix la matèria en català. I a l’altre extrem, m’he trobat alumnes que malgrat la informació i els oferiments que la UB aparentment fa i dóna, arriben a la universitat no només sense saber un borrall de català, sinó amb una actitud totalment negativa i bel·ligerant en contra de la llengua i del seu ús en la seva presència. És obvi que algú els ha inculcat aquests prejudicis i aquesta normalitat anormal de la llengua. Segurament hem estat nosaltres mateixos.
Per què la UB no anuncia cursos de català en igualtat de condicions que els cursos d’espanyol? Per què els Serveis Lingüístics, que abans eren a l’edifici central de Pl. Universitat, ara els tenen “desterrats” en unes oficines al barri de Sants? No ho sé. És clar que també cal arribar fins al fons de la qüestió, i és que molts dels alumnes nouvinguts que fan el pas d’acollir-se als cursos d’iniciació de llengua catalana no continuen, i no ho fan perquè el català és una llengua no necessària ni per viure a Barcelona, ni per estudiar a la UB. Un estudiant que vingui a passar uns mesos a la UB pot anar fent la viu-viu i matricular-se només a assignatures que s’imparteixen en castellà.  I si es matricula en alguna assignatura en català, sempre pot fer allò d’aixecar la mà i fer canviar la llengua del professor, per bé que cal dir que aquesta mena de malentesos lingüístics cada cop passen menys, si és que encara passen. En tres anys que fa que hi sóc, he viscut aquesta situació una vegada. A més, aquí cal afegir l’actitud dels mateixos estudiants catalanoparlants de soca-rel, els quals es passen al castellà al primer indici de contacte amb un no nadiu. Tot plegat esperona ben poc a aprendre el català.
Que això passi a la facultat de filologia, que és on hi hauria d’haver una sensibilitat especial envers les llengües, és greu. No em vull ni imaginar què deu passar a les altres facultats.
M’agradaria veure, al costat del cartell de cursos d’espanyol, un de cursos de català en igualtat de condicions. Però perquè això pugui passar, perquè aquests cursos tinguin un sentit, perquè tinguin èxit, perquè els alumnes que hi van no tinguin la sensació que ja en tenen prou amb un curs introductori, o que fins i tot pensin que no els cal, hem de fer un canvi d’actitud. El català ha de deixar de ser la llengua per comunicar-se només amb els de tota la vida, amb els de la tribu. El català ha de ser una llengua de comunicació entre els que som d’aquí, però també per integrar els nouvinguts i els no tan nouvinguts. Si ets catalanoparlant, parla sempre en català, no jutgis el teu interlocutor abans de ni tan sols establir-hi una conversa. Confia en la perícia i la intel·ligència del teu interlocutor, que si no t’entén, ja t’ho farà saber. Fes que el català sigui necessari mantenint-nos-hi sempre.  Allibera’t! Sigues lliure! Parla sempre en català!

Perdre's per haver perdut la llengua

Article publicat al diari Ara

Ara, mentre llegiu aquestes ratlles, feu una prova. Agafeu un paper, poseu-lo a la taula, seieu davant del paper i escriviu-hi els números de l’1 al 5. Ara, us aixequeu i aneu a l’altre cantó de la taula, seieu, i hi torneu a escriure els números de l’1 al 5. Si aquest experiment tan senzill ha sortit bé, tindreu que heu escrit els números d’esquerra a dreta, tant des d’un cantó de la taula com de l’altre. Si ens mirem el paper des d’un cantó, tindrem del dret el número 1 a l’esquerra, i de cap per avall, el número 1 a la dreta, que és el que hem escrit des de l’altre cantó de la taula. Si fem fer aquest experiment a un parlant d’hebreu o d’àrab, tindrem l’exemple capgirat al nostre, ja que ells començaran a escriure els números per la dreta, la seva dreta, és clar.


Si dic: passa’m el llapis que és a la dreta de la goma d’esborrar poden passar tres coses: la primera és que encertis el llapis al qual em refereixo, la segona és que no l’encertis, i la tercera és que dubtis i em demanis de si parlem de la meva dreta o de la teva dreta.

No trobeu que tot plegat és una mica embolicat i confús?

Doncs bé, a Austràlia hi ha unes ètnies autòctones que viuen en zones desèrtiques i que els cal tenir la qüestió de l’orientació espaial ben resolta, perquè sinó es perden i perdre’s és la diferència entre poder-ho explicar o no. Si tornem a l’experiment del paper, obtindrem uns resultats diferents i tot plegat rau en la llengua que parlen. Continuant amb l’experiment del paper, una persona d’una d’aquestes ètnies, començarà a escriure els números posem per cas des de l’esquerra, però quan s’aixequi i faci el tomb a la taula, a diferència de nosaltres (tant els que escrivim d’esquerra a dreta, com els de dreta a esquerra), tornarà a escriure els números, en aquest cas, començant per la dreta. Així doncs, es miri des d’on es miri, el número 1 (o el 5) sempre seran al mateix cantó, per tant, independentment de la nostra posició sempre sabrem on és l’1 o qualsevol dels números restants.

Aquestes llengües sempre prenen de referència punts cardinals i aquests sempre són al mateix lloc perquè no es mouen. Això implica que si et demanen el llapis que és al costat de la goma d’esborrar, et demanaran el llapis que és a l’oest de la goma i això no té pèrdua per a ningú, sempre que sapiguem on tenim el nord, cosa que els obliga, a aquesta gent, a no perdre’l mai i això sempre és bo en tots els sentits.

Posem-nos ara en una zona àrida, amb pocs punts de referència, com podria ser el desert. Imagineu-vos que us diuen, quan veieu un arbre, passeu-hi per la dreta. Com sabem quina és la dreta de l’arbre? Venint des d’on? I si em desoriento, quina dreta és la bona, la meva, la de l’arbre? Ara, si ens diuen: quan vegis l’arbre, passa-hi per l’oest. Llavors segur que no ens perdem! I així fan amb tots els objectes que els envolten i n’han de dir la posició.

La gran desgràcia d’aquestes ètnies és que la colonització d’Austràlia per part dels europeus ha fet i està fent que de les 150 llengües autòctones que encara es parlen, només un 10% tinguin una transmissió de pares a fills que els garanteix la pervivència per a unes quantes generacions més; la resta tenen els dies comptats. Algunes d’aquestes llengües que es perden són les que utilitzen aquest sistema tan particular d’orientació, i s’estan perdent en favor de l’anglès, el qual utilitza un sistema d’orientació esquerra-dreta; això vol dir que aquesta bona gent no només tenen la pena d’haver perdut la seva llengua original, sinó que aquest fet provoca que es perdin per les seves terres ancestrals.

Aquest és un exemple claríssim de l’adaptació de l’espècie humana i de la llengua per poder sobreviure en un medi hostil, com és ara un desert. És un exemple que ens diu que les llengües van més enllà del fet de la simple comunicació i això ens fa plantejar si el pensament condiciona la llengua o la llengua condiciona el pensament. Però és que perdent aquestes llengües, i de fet qualsevol llengua, perdem molt més que un simple sistema de dir les mateixes coses però amb paraules diferents: perdem tota una base de coneixement, d’adaptació a l’entorn i de veure el món. I això no ens ho podem permetre.

Primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana

Us vull presentar el primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana. El podeu adquirir pitjant aquí.

Ideologies of linguistic diversity

Quan la solidaritat no és bidireccional

Un altre article meu aparegut al diari ARA:

Encuriosit, vaig voler visitar l’oficina de Triodos Bank a Barcelona. Hi visc força a prop. Sí, tenen coses en català, però també és veritat que molts documents són plens de faltes. La persona que m’informava em va donar dos o tres fulls d’informació i no em vaig poder resistir de dir-li i corregir-li un bon grapat de faltes. Molt amablement se les va apuntar totes i em va dir que les esmenarien. Per bé que aquí acaba l’ús del català d’aquest banc “solidari”, ja que no tenen el web, ni la revista que publiquen, ni l’operativa per Internet en català, entre moltes altres coses.

No fa gaires dies vaig poder veure una entrevista que van fer al subdirector de Triodos Bank a Espanya, casualment o no, un català. Realment el subdirector d’aquest banc té un discurs pensat i elaborat, es nota que sap vendre el producte i que s’adapta als nous temps, on cada cop més la paraula “solidari” ven. Gairebé diria que tot el que diu té una certa coherència, encara que és una llàstima que aquest discurs de 23 minuts i 10 segons quedi desmuntat a partir del minut 23 i 11 segons, i a més, se’l desmunta ell solet en un minut. Si escoltem l’entrevista des de bon començament, sentirem a parlar d’ètica, de cultura, de sostenibilitat, de fer les coses diferents, amb claredat i transparència, però resulta que l’ús normal del català no entra en cap d’aquests paràmetres. Algú ha sentit parlar mai d’ecolingüisme? De sostenibilitat lingüística? Potser de drets del consumidor? De ser ben atès? Del valor afegit en utilitzar una llengua? Quan poses una empresa a Bèlgica, no la pots posar fins que no estàs preparat per donar servei en neerlandès i francès de forma simultània, en tots els àmbits i des del segon zero que obres la porta. Aquí pel que sembla, és diferent. Hi ha gent amb més drets que d’altres, i hi ha coses que no tenen tanta pressa. El català pot esperar, ja ho farem, ara no tenim temps, és que no el vam estudiar a l’escola, que ja tenim una edat, etc. Tot s’hi val. És clar que amb la connivència de la majoria de catalanoparlants que la llengua se’ls en fot, per bé que, com a humans, no tendim a penedir-nos de certes coses fins que no és massa tard. 

Ara que tenim la llengua no la valorem, potser un dia no la tindrem i la plorarem. Jo ja no he obert mai un compte a Triodos i de moment no en tinc pas intenció, i sí, el motiu principal és la llengua. Però no carreguem tota la culpa a Triodos Bank, ja que no és únic en impartir aquesta mena de solidaritat unidireccional. També hi podem trobar entitats com les ONG on l’ús del català és simbòlic en moltes de les seves activitats. Algunes d’aquestes ONG fins i tot són catalanes o tenen la seu a Catalunya i sí, podem dir-ne alguns noms com ara Médicos Sin Fronteras, Greenpeace, Payasos Sin Fronteras, o fins i tot Intermón-Oxfam que ven productes de comerç just sense etiquetar-los, com a mínim, en català, que és el que marca la llei. Quedant, així, els seus productes fora de la llei. D’això se’n diu comerç just, sí senyor! Curiosament un servidor va preguntar a la gent de Médicos Sin Fronteras perquè no feien el web i la revista en català, i em van dir que preferien estalviar diners per poder enviar més medicaments al tercer món. Realment pot semblar una causa justa que els podria honorar, però és una llàstima que els seus col·legues de Suïssa, Canadà o Bèlgica no pensin ben bé així (ho podeu comprovar fent la cerca al Google). El que per a uns és una despesa inútil, per d’altres és un acte natural d’una solidaritat bidireccional que inclou la llengua, element principal pel qual la solidaritat, que penso que ha de ser retroactiva, es vehicula.