So de llengües

Una alta càrrega

2012-02-20T11:11:00.004+01:00

A continuació us poso un article meu aparegut a El Singular Digital:

Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.

Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.

I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.

Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.

Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”, “Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar fent.

L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.

Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere.

En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.

Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”, on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una “s”.

Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d’altra mena.

Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.

Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.

Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.

Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de cortesia, com ara un “Benvolguts i Benvolgudes” o un “Senyores i Senyors”. I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas gaire quan es miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de “batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d’algú.

Renaixement de llengües als EUA

2012-02-13T16:37:00.002+01:00

Sembla que als Estats Units alguna cosa s'està movent en favor de la recuperació de certes llengües natives, algunes de fins i tot desaparegudes que ara comencen a tenir parlants un cop més.

Us recomano aquest documentari:

http://www.makepeaceproductions.com/wampfilm.html

Jo me l'he comprat i me l'han enviat i ja l'he vist.

També us recomano els següents enllaços:

http://www.ourmothertongues.org

http://www.kalimedia.com/Atlas_of_True_Names.html

Enmig de la força i la magnitud de l'anglès dels Estats Units que tot ho abasta, tot ho conquereix, tot ho envaeix, encara hi ha gent que des de dins, no renuncia a ser assimilat per sempre.

Sigues lliure!

2012-01-09T16:31:00.000+01:00

Us poso un altre article meu aparegut al diari Ara:

Qui aquests dies passi per davant de la Pl. Universitat de Barcelona, veurà que la Universitat de Barcelona ha penjat un parell de cartells ben flamants. En un ens hi desitgen un Bon Nadal i un feliç 2012 i, en l’altre, “Cursos d’espanyol per a estrangers”. De fet, aquests cartells els hi van posant cada any. A més, fa uns anys que aquests cursos d’espanyol també eren anunciats al metro.

El que em sobta, és que mai he vist cap campanya, ni cap cartell, ni cap anunci de dimensions similars anunciant “Cursos de català per a estrangers i/o castellanoparlants”. Tot i això, la UB anuncia al seu web que: “El català és la llengua pròpia i oficial de la Universitat de Barcelona” i disposa d’uns Serveis Lingüístics que: “tenen per missió la promoció de la formació en llengua catalana i l’assessorament lingüístic multilingüe”. Una altra cosa que em sobta és que aquest cartell també l’han escrit en català. És que potser queda algun catalanoparlant irreductible, que visqui a Barcelona, que no sàpiga un borrall de castellà? Seria, doncs, aquest catalanoparlant un possible destinatari d’aquests cursos?
Com a estudiant de lingüística en aquest mateix edifici i sense generalitzar, puc parlar de la meva experiència personal sobre uns quants encontres i desencontres amb estudiants d’Erasmus, i també d’intercanvi extra europeu o d’àmbit espanyol. M’he trobat alumnes d’àmbit espanyol que ja han arribat parlant el català, perquè a la seva universitat d’origen els el van ensenyar. També m’he trobat alumnes estrangers que parlen català. Cal dir que els Serveis Lingüístics de la universitat ofereixen un cursos introductoris i gratuïts de català i, que a més, s’encarreguen d’informar a tots els estudiants sobre l’existència d’això que en diem llengua catalana. Continuant amb els perfils, m’he trobat alumnes, tant espanyols com estrangers, que no parlen el català però que en tenen un coneixement passiu, fet que no els representa cap problema per assistir a classes on s’imparteix la matèria en català. I a l’altre extrem, m’he trobat alumnes que malgrat la informació i els oferiments que la UB aparentment fa i dóna, arriben a la universitat no només sense saber un borrall de català, sinó amb una actitud totalment negativa i bel·ligerant en contra de la llengua i del seu ús en la seva presència. És obvi que algú els ha inculcat aquests prejudicis i aquesta normalitat anormal de la llengua. Segurament hem estat nosaltres mateixos.
Per què la UB no anuncia cursos de català en igualtat de condicions que els cursos d’espanyol? Per què els Serveis Lingüístics, que abans eren a l’edifici central de Pl. Universitat, ara els tenen “desterrats” en unes oficines al barri de Sants? No ho sé. És clar que també cal arribar fins al fons de la qüestió, i és que molts dels alumnes nouvinguts que fan el pas d’acollir-se als cursos d’iniciació de llengua catalana no continuen, i no ho fan perquè el català és una llengua no necessària ni per viure a Barcelona, ni per estudiar a la UB. Un estudiant que vingui a passar uns mesos a la UB pot anar fent la viu-viu i matricular-se només a assignatures que s’imparteixen en castellà. I si es matricula en alguna assignatura en català, sempre pot fer allò d’aixecar la mà i fer canviar la llengua del professor, per bé que cal dir que aquesta mena de malentesos lingüístics cada cop passen menys, si és que encara passen. En tres anys que fa que hi sóc, he viscut aquesta situació una vegada. A més, aquí cal afegir l’actitud dels mateixos estudiants catalanoparlants de soca-rel, els quals es passen al castellà al primer indici de contacte amb un no nadiu. Tot plegat esperona ben poc a aprendre el català.
Que això passi a la facultat de filologia, que és on hi hauria d’haver una sensibilitat especial envers les llengües, és greu. No em vull ni imaginar què deu passar a les altres facultats.
M’agradaria veure, al costat del cartell de cursos d’espanyol, un de cursos de català en igualtat de condicions. Però perquè això pugui passar, perquè aquests cursos tinguin un sentit, perquè tinguin èxit, perquè els alumnes que hi van no tinguin la sensació que ja en tenen prou amb un curs introductori, o que fins i tot pensin que no els cal, hem de fer un canvi d’actitud. El català ha de deixar de ser la llengua per comunicar-se només amb els de tota la vida, amb els de la tribu. El català ha de ser una llengua de comunicació entre els que som d’aquí, però també per integrar els nouvinguts i els no tan nouvinguts. Si ets catalanoparlant, parla sempre en català, no jutgis el teu interlocutor abans de ni tan sols establir-hi una conversa. Confia en la perícia i la intel·ligència del teu interlocutor, que si no t’entén, ja t’ho farà saber. Fes que el català sigui necessari mantenint-nos-hi sempre. Allibera’t! Sigues lliure! Parla sempre en català!

Perdre's per haver perdut la llengua

2011-12-12T20:01:00.004+01:00

Article publicat al diari Ara

Ara, mentre llegiu aquestes ratlles, feu una prova. Agafeu un paper, poseu-lo a la taula, seieu davant del paper i escriviu-hi els números de l’1 al 5. Ara, us aixequeu i aneu a l’altre cantó de la taula, seieu, i hi torneu a escriure els números de l’1 al 5. Si aquest experiment tan senzill ha sortit bé, tindreu que heu escrit els números d’esquerra a dreta, tant des d’un cantó de la taula com de l’altre. Si ens mirem el paper des d’un cantó, tindrem del dret el número 1 a l’esquerra, i de cap per avall, el número 1 a la dreta, que és el que hem escrit des de l’altre cantó de la taula. Si fem fer aquest experiment a un parlant d’hebreu o d’àrab, tindrem l’exemple capgirat al nostre, ja que ells començaran a escriure els números per la dreta, la seva dreta, és clar.

Si dic: passa’m el llapis que és a la dreta de la goma d’esborrar poden passar tres coses: la primera és que encertis el llapis al qual em refereixo, la segona és que no l’encertis, i la tercera és que dubtis i em demanis de si parlem de la meva dreta o de la teva dreta.

No trobeu que tot plegat és una mica embolicat i confús?

Doncs bé, a Austràlia hi ha unes ètnies autòctones que viuen en zones desèrtiques i que els cal tenir la qüestió de l’orientació espaial ben resolta, perquè sinó es perden i perdre’s és la diferència entre poder-ho explicar o no. Si tornem a l’experiment del paper, obtindrem uns resultats diferents i tot plegat rau en la llengua que parlen. Continuant amb l’experiment del paper, una persona d’una d’aquestes ètnies, començarà a escriure els números posem per cas des de l’esquerra, però quan s’aixequi i faci el tomb a la taula, a diferència de nosaltres (tant els que escrivim d’esquerra a dreta, com els de dreta a esquerra), tornarà a escriure els números, en aquest cas, començant per la dreta. Així doncs, es miri des d’on es miri, el número 1 (o el 5) sempre seran al mateix cantó, per tant, independentment de la nostra posició sempre sabrem on és l’1 o qualsevol dels números restants.

Aquestes llengües sempre prenen de referència punts cardinals i aquests sempre són al mateix lloc perquè no es mouen. Això implica que si et demanen el llapis que és al costat de la goma d’esborrar, et demanaran el llapis que és a l’oest de la goma i això no té pèrdua per a ningú, sempre que sapiguem on tenim el nord, cosa que els obliga, a aquesta gent, a no perdre’l mai i això sempre és bo en tots els sentits.

Posem-nos ara en una zona àrida, amb pocs punts de referència, com podria ser el desert. Imagineu-vos que us diuen, quan veieu un arbre, passeu-hi per la dreta. Com sabem quina és la dreta de l’arbre? Venint des d’on? I si em desoriento, quina dreta és la bona, la meva, la de l’arbre? Ara, si ens diuen: quan vegis l’arbre, passa-hi per l’oest. Llavors segur que no ens perdem! I així fan amb tots els objectes que els envolten i n’han de dir la posició.

La gran desgràcia d’aquestes ètnies és que la colonització d’Austràlia per part dels europeus ha fet i està fent que de les 150 llengües autòctones que encara es parlen, només un 10% tinguin una transmissió de pares a fills que els garanteix la pervivència per a unes quantes generacions més; la resta tenen els dies comptats. Algunes d’aquestes llengües que es perden són les que utilitzen aquest sistema tan particular d’orientació, i s’estan perdent en favor de l’anglès, el qual utilitza un sistema d’orientació esquerra-dreta; això vol dir que aquesta bona gent no només tenen la pena d’haver perdut la seva llengua original, sinó que aquest fet provoca que es perdin per les seves terres ancestrals.

Aquest és un exemple claríssim de l’adaptació de l’espècie humana i de la llengua per poder sobreviure en un medi hostil, com és ara un desert. És un exemple que ens diu que les llengües van més enllà del fet de la simple comunicació i això ens fa plantejar si el pensament condiciona la llengua o la llengua condiciona el pensament. Però és que perdent aquestes llengües, i de fet qualsevol llengua, perdem molt més que un simple sistema de dir les mateixes coses però amb paraules diferents: perdem tota una base de coneixement, d’adaptació a l’entorn i de veure el món. I això no ens ho podem permetre.

Primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana

2011-11-24T09:40:00.001+01:00

Us vull presentar el primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana. El podeu adquirir pitjant aquí.

Ideologies of linguistic diversity

2011-11-23T18:45:00.001+01:00

Quan la solidaritat no és bidireccional

2011-11-23T14:40:00.001+01:00

Un altre article meu aparegut al diari ARA:

Encuriosit, vaig voler visitar l’oficina de Triodos Bank a Barcelona. Hi visc força a prop. Sí, tenen coses en català, però també és veritat que molts documents són plens de faltes. La persona que m’informava em va donar dos o tres fulls d’informació i no em vaig poder resistir de dir-li i corregir-li un bon grapat de faltes. Molt amablement se les va apuntar totes i em va dir que les esmenarien. Per bé que aquí acaba l’ús del català d’aquest banc “solidari”, ja que no tenen el web, ni la revista que publiquen, ni l’operativa per Internet en català, entre moltes altres coses.

No fa gaires dies vaig poder veure una entrevista que van fer al subdirector de Triodos Bank a Espanya, casualment o no, un català. Realment el subdirector d’aquest banc té un discurs pensat i elaborat, es nota que sap vendre el producte i que s’adapta als nous temps, on cada cop més la paraula “solidari” ven. Gairebé diria que tot el que diu té una certa coherència, encara que és una llàstima que aquest discurs de 23 minuts i 10 segons quedi desmuntat a partir del minut 23 i 11 segons, i a més, se’l desmunta ell solet en un minut. Si escoltem l’entrevista des de bon començament, sentirem a parlar d’ètica, de cultura, de sostenibilitat, de fer les coses diferents, amb claredat i transparència, però resulta que l’ús normal del català no entra en cap d’aquests paràmetres. Algú ha sentit parlar mai d’ecolingüisme? De sostenibilitat lingüística? Potser de drets del consumidor? De ser ben atès? Del valor afegit en utilitzar una llengua? Quan poses una empresa a Bèlgica, no la pots posar fins que no estàs preparat per donar servei en neerlandès i francès de forma simultània, en tots els àmbits i des del segon zero que obres la porta. Aquí pel que sembla, és diferent. Hi ha gent amb més drets que d’altres, i hi ha coses que no tenen tanta pressa. El català pot esperar, ja ho farem, ara no tenim temps, és que no el vam estudiar a l’escola, que ja tenim una edat, etc. Tot s’hi val. És clar que amb la connivència de la majoria de catalanoparlants que la llengua se’ls en fot, per bé que, com a humans, no tendim a penedir-nos de certes coses fins que no és massa tard.

Ara que tenim la llengua no la valorem, potser un dia no la tindrem i la plorarem. Jo ja no he obert mai un compte a Triodos i de moment no en tinc pas intenció, i sí, el motiu principal és la llengua. Però no carreguem tota la culpa a Triodos Bank, ja que no és únic en impartir aquesta mena de solidaritat unidireccional. També hi podem trobar entitats com les ONG on l’ús del català és simbòlic en moltes de les seves activitats. Algunes d’aquestes ONG fins i tot són catalanes o tenen la seu a Catalunya i sí, podem dir-ne alguns noms com ara Médicos Sin Fronteras, Greenpeace, Payasos Sin Fronteras, o fins i tot Intermón-Oxfam que ven productes de comerç just sense etiquetar-los, com a mínim, en català, que és el que marca la llei. Quedant, així, els seus productes fora de la llei. D’això se’n diu comerç just, sí senyor! Curiosament un servidor va preguntar a la gent de Médicos Sin Fronteras perquè no feien el web i la revista en català, i em van dir que preferien estalviar diners per poder enviar més medicaments al tercer món. Realment pot semblar una causa justa que els podria honorar, però és una llàstima que els seus col·legues de Suïssa, Canadà o Bèlgica no pensin ben bé així (ho podeu comprovar fent la cerca al Google). El que per a uns és una despesa inútil, per d’altres és un acte natural d’una solidaritat bidireccional que inclou la llengua, element principal pel qual la solidaritat, que penso que ha de ser retroactiva, es vehicula.

El sànscrit i la història de la lingüística

2011-11-18T12:07:00.001+01:00

Un vídeo, poc ortodox, fet per mi sobre "El sànscrit i la història de la lingüística"

El diari Ara

2011-11-06T23:29:00.003+01:00

A partir d'ara i un cop al mes, al diari Ara es publicarà un article meu relacionat sobre qüestions de llengua, com no podria ser d'altra manera. El primer que han publicat és aquest:

http://blogspersonals.ara.cat/elcatalasuma/2011/11/03/faktum-abstrakt-rationell/

Diferenças entre os usos dos verbos “ésser” e “estar” entre o português e o catalão

2011-10-11T19:32:00.000+02:00

Diferenças "ésser" e “estar”

Entrevista al lingüísta Juan Carlos Moreno

2011-10-09T18:07:00.004+02:00

Vull posar una entrevista que li van fer al lingüística madrileny Juan Carlos Moreno a Rac1. L'entrevista no és rellevant des del punt de vista lingüístic, però sí que penso que és molt interessant i important que un lingüista de prestigi, que és d'on és, comenci a dir certes coses pel nom. En un país democràtic, tolerant i on s'acceptés el multilingüisme com un fet natural i com una riquesa, aquest discurs seria del tot innecessari, el trobaríem estrany de tan obvi que és. (pot ser que abans sentiu algun anunci)

Sobre la immersió lingüística a les escoles II

2011-09-28T21:21:00.000+02:00

Ja fa dies que ha passat omig passat la polèmica de la immersió lingüística a Catalunya. Un focd’encenalls com tants d’altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que nopassa res i que plantaran cara, però d’altres, els que tenen el poder i leslleis, diuen una altra cosa.

Ja vaig fer una petita entradaen el meu blog sobre la immersió, però ara la vull refer i ampliar-la.

Amb el tema lingüístictothom s’hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És elque passa quan tot trontolla, res és segur i l’autoritat pertinent no fad’autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte.No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu unaparaula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d’aquestamena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionatde filòleg. És per això que algú s’ha encaparrat de dir que a Catalunya tenimun sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no ésveritat. Fins i tot ho explica prou bé l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas,en aquesta entrevista.

El sistema que tenim aCatalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això?Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, elmateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix en no separar elsalumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentmentde la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne,independentment de la seva procedència se l’integra en el sistema educatiuportuguès on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, laportuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne nosap un borrall de portuguès se li puguin fer unes classes de reforç fins ques’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples, fan a Garganta laOlla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de laprovíncia de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d’aquests pobles vana les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen.Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistemaeducatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que considerenque és pròpia lloc (pròpia en aquests moments, perquè en d’altres momentsn’havia sigut una altra), que en aquest cas és Càceres, Extremadura, Espanya. Aixídoncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom enun mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura queconsiderem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni dereligió.

Ara bé, la particularitat deCatalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s’hi aplica laimmersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersiólingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-nela primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular del’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anysa Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fetque hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parlamolt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de lesaules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dirque sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquestsalumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. Ésuna manera de no excloure’ls, que puguin sortir de la seva ciutat o del seubarri i que tinguin l’oportunitat d’anar a la universitat on tindran, poc omolt, classes en català, a més mai se sap, potser alguns acaben casats i vivinta Olot o a Tàrrega. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura ipenso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fementre tots.

Per reforçar aquestaexplicació que m’hagués pogut treure de la màniga vull tornar a posar la citaque em va passar, ara fa uns dies, la meva professora de Variació i Políticalingüística de la Universitat de Barcelona:

"Pel que fa al model lingüístic escolar, caltenir present la distinció entre el model de conjunció en català i la immersiólingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlamentde Catalunya, de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998,s’estableix que els objectius d’aquest Model de conjunció en català són,d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de la població escolari, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia i tradicionalmentminimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en unmodel escolar en què l’alumnat no és separat en línies segons la llenguafamiliar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llengua de docènciao vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüísticaés un dels submodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model deconjunció en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centresd’ensenyament on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen lallengua de l’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixennecessàriament del pressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha unadistància lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives idocents estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).

Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.

Una altra cosa és que amb immersió o conjunció, el model funcioni per si sol. Podríemdir que des de la Generalitat es va crear l’escola i uns mitjans de comunicacióen català i la van fer tan grossa que al setè dia van descansar. Van descansartant que mai més s’hi han tornat a posar per fer-ne una altra de grossa. Com enmoltes altres coses, amb l’escola no n’hi ha prou i tot i que generalitzo, nom’equivoco de gaire si dic que el català, encara ara el 2011, ben just hatraspassat els àmbits de l’ensenyament i de l’administració pública local. Laresta de sectors que a grans trets són el món empresarial, els sindicats, elmón educatiu privat, el món de l’oci, l’administració espanyola, etc.,continuen vivint d’esquena al català, com si el temps no hagués passat. I pernormalitzar una llengua cal la implicació de la societat sencera. És per aixòque, sense treure mèrits a la gran feinada que s’ha fet i es fa des de l’escolapública, la cosa no ha acabat de funcionar i no pas per culpa de l’escola. Continuensortint milers d’estudiants de les nostres escoles públiques que són incapaçosd’articular una frase en català. Però la veritat és que tampoc els cal gaire jaque per començar, passen de curs igualment, i més tard, el món laboral els acolliràen castellà. Un món que també s’encarrega de fúmer una bona plantofada alsalumnes catalanoparlants que dominen aquesta llengua a la perfecció (a la perfecció contemporània, és clar). La normalitzaciói restitució del català ha de ser un tot, i això vol la implicació de tota lasocietat i la valentia i la determinació de la Generalitat. El català necessitaoxigen i aquest oxigen passa perquè tingui espais d’exclusivitat. Àmbits quepoden ser l’escola, però també poden ser el món de l’oci, l’administració,etc., on tingui exclusivitat d’ús, sense competència, i on aquesta exclusivitatno s’hi pugui posar en dubte. Però a més, també li calen zones d’exclusivitatgeogràfica. Hi ha moltes zones de Catalunya on, per començar aquest procés derecuperació, el català ja podria ser l’única llengua oficial sense que això fos undaltabaix per a ningú. Per dir-ho planerament, el català necessita espais detranquil·litat i bons aliments.

Arran de lapolèmica amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de lapolítica i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que elsalumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que elscastellanoparlants. He de confessar que això m’ha provocat una sensacióestranya la qual no sabria definir, però en tot cas, no estic segur que aixòsigui positiu. Per començar és lògic que una persona que parla una llengua queno és la seva s’equivoqui i tingui un accent. Per tant, és ben normal que uncatalà que normalment no parli el castellà perquè no el necessita, i que pertant no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és aixícom ha de ser! D’on us penseu que ve una paraula tan arrelada en català com ésara “maco”, sinó d’un castellaníssim “majo” mal pronunciat? Tampoc passaria res amb elfet que els alumnes catalanoparlants no parlessin tan bé el castellà com elsalumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenimun model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall decatalà, és més, posaria la mà al foc que ni tan sols saben qui era PompeuFabra, Maragall, Verdaguer o Quim Monzó. I encara m’atreveixo ha anar méslluny, i apel·lant a la necessitat de la llengua catalana a tenir espaisd’exclusivitat, no passaria absolutament res que molts habitants de Catalunya,entre els quals hi pot haver estudiants, no sabessin gens de castellà. Enun món tan globalitzat i on no sabem on anirem a parar, podem no haver denecessitar el castellà. De fet, dels 6 mil milions d’habitants que hi ha a laTerra, posem que uns 300 milions parlen alguna varietat de l’espanyol (i noentrarem a discutir xifres), això vol dir que hi ha 5700 milions d’habitants ala Terra que no saben un borrall de castellà i que, com a mínim, sobreviuen ambaquest fet.

Elscatalans, com a qualsevol poble de la Terra, tenim dret a poder viureexclusivament en la nostra llengua. Sense ser molestats ni increpats per aquestfet. Però al mateix temps ens hem de poder dotar de les eines necessàries perpoder sortir a l’exterior parlant les llengües que nosaltres creiem oportunes.Hem de poder decidir lliurement com volem ser globals, com ens volem mostrar almón. Hem de poder decidir si volem que els nostres fills aprenguin, a part delcatalà, el castellà o l’anglès o perquè no el xinès, l’alemany o el bengalí–aquesta última parlada per una xifra gens menyspreable de més de 200 milions d’habitants.

És clar queper al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi nipropici i bé, de fet l’únic que estat que tenim no només no fa res per elcatalà, sinó que hi va descaradament en contra.Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció ales escoles és que és un model que funciona (encara que com he dit, no ens hemde quedar amb l’escola i prou), però que a més, és un model reservat als estatsi a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions ambllengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals,minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, unallengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribuque cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fetque la justícia es fixi més en tres famílies que no és volen integrar i quevolen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altrescents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català,malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant ala immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió,pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiantscatalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en faquatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pasagradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquestaimmersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella iels seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar encastellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora,catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qualvan haver d’aprendre a parlar i ha escriure. Amb l’ombra i pressió delsinspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, ide no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aulesd’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els poguésdefensar. Tot sense moure’s de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Elsresultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no sabenescriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb la quehaurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Converses: xatejant a l'ascensor

2011-09-22T19:52:00.005+02:00

Quebec i Catalunya: sense similituds

2011-09-12T15:50:00.001+02:00

Aquest estiu he passat les vacances al Canadà. Han sigut una mica més de tres setmanes fent tombs principalment pel Quebec, però també per Ontàrio i Nova Brunswic. Han estat unes setmanes d’anar amb allotjaments de Bed and Breakfast o tal i com diu el Termcat, d’Allotjament i Desdejuni, per tant, de B&B o AiD. Allotjar-se en cases privades dóna l’oportunitat de conèixer la gent del país, així com d’altres viatgers amb els quals coincideixes a l’hora de l’esmorzar, o del desdejuni, si ens mantenim fidels a la nomenclatura de l’AiD.

La descripció que faré a continuació la basaré en el que he vist, he escoltat, he parlat i he percebut durant aquest viatge. Entre la gent que he trobat pel Canadà i que m’ha explicat coses, deixeu-me posar un nom: Shaudin Melgar-Foraster.

El meu escrit no és ni pretén ser una generalització, ni menys un estudi científic de cap mena. Tres setmanes de vacances donen per el que donen.

Se’m planteja el dilema de quina paraula pot ser la més adequada per referir-me els pobles originaris d’Amèrica: primeres nacions, com diuen al Canadà, indígenes, autòctons com diuen al Quebec, indis, etc. Menys indis, la resta em semblen prou correctes i les aniré alternant.

Vull afegir també, que el que diré té poc a veure amb el fet que el viatge m’hagi agradat i que m’hagi sentit molt acollit a tots els AiD que he visitat.

Per començar, cal tenir en compte que el Quebec, així com el Canadà i la resta de països d’Amèrica, són estats creats sobre la negació i el genocidi dels pobles indígenes, o de les primeres nacions. Uns pobles amb una situació encara ara no resolta, que viuen o malviuen, on a l’Amèrica del nord, han de fer una mena de tria que consisteix en malviure dins d’una reserva on poden intentar de conservar la seva llengua, els seus costums, etc., però on sovint hi ha pobresa, problemes de drogues, alcohol, violència; o bé, marxar de la reserva per integrar-se a la societat blanca, fet que representa l’abandó de la seva llengua, costums, etc.

El continent americà és un dels llocs on s’ha rebut més immigració, segurament, d’aquests últims 500 anys, essent Europa el continent emissor d’immigració més gran que ha tingut. Ignoro en aquests moments quin és el percentatge de la població que en podríem dir endèmica, si se’m permet el terme provinent de la biologia i l’ecologia, però els descendents d’europeus a Amèrica els podem comptar per centenars de milions.

És clar que si tirem 2000 anys enrere, per arrodonir xifres, veurem que l’Imperi Romà també es va construir sobre d’altres pobles ja existents en tots els territoris per on els romans anaven passant i s’hi anaven assentant. Pobles que parlaven d’altres llengües que van acabar desapareixent amb alguna excepció prou notable com la dels bascos. Així doncs, Catalunya i el català són descendents d’aquell imperi, són realitats lingüístiques i polítiques construïdes sobre aquell imperi, que quan va arribar aquí va absorbir els pobles originals que hi habitaven. Més tard, l’Imperi Romà també va desaparèixer. Potser tot és llei de vida.

Tenim més legitimitat nosaltres que els quebequesos? No en tinc resposta. La lluita entre els europeus nouvinguts i els natius d’Amèrica va ser molt desigual, tecnològicament parlant, sense tenir en compte que pobles sencers van quedar eradicats per les malalties europees, i tot en qüestió de mesos. Potser a Europa, i dic potser, perquè no ho sé del cert, aquestes lluites van ser més igualitàries o això m'agradaria pensar.

El cas és que el pobles indígenes d’Amèrica encara hi són i encara lluiten per recuperar tot el que han perdut, des de la terra fins a la llengua. A més, continuen havent-hi litigis com podem veure en aquest article i en aquest altre.
Els quebequesos han aconseguit que se’ls respectés i se’ls reconegués com a nació. Al Quebec s’hi pot viure en francès sense saber un borrall d’anglès, però aquest reconeixement no ha anat en paral·lel, ni ha estat de la mateixa magnitud ni alçada per als pobles indígenes. Els francès és llengua oficial a tot el Canadà, com l’anglès, però no hi ha cap llengua indígena que sigui oficial a tot el Canadà. De les dues llengües més parlades i més actives, que són el cri i l’inuit o inuktitut, només aquesta última és oficial al territori autònom de Nunavut i té un cert reconeixement oficial a d’altres territoris. Considero que les realitats del Quebec i del Canadà s’han construït en fals i això ja les fa poc comparables amb d’altres possibles realitats europees com la nostra.

D’altra banda és ben cert que la història l’escriuen els vencedors i, al Canadà on hi ha un museu o un monument, és tot referit a personatges o fets duts a terme pels invasors europeus on sempre s’utilitza un vocabulari ple d’eufemismes com els “descobridors”, els “colons”, els “pioners” quan tot plegat va ser una invasió en tota regla. Els únics museus o monuments als pobles indígenes són els que els mateixos pobles autòctons han erigit de forma privada. Això sí, a Ottawa hi ha un impressionant museu de les civilitzacions on hi ha una exposició molt interessant sobre els pobles indígenes, és clar que a vegades penso que quan et posen en un museu és perquè ja et donen per mort i enterrat. Si més no aquesta és la sensació que vaig tenir el dia que vaig visitar, ja fa anys, el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars (La Casa Pairal) al Castellet de Perpinyà.

Hi ha una forta tendència a comparar Catalunya amb el Quebec en els àmbits lingüístic i polític i personalment penso que un dels pocs punts de coincidència és en els habitants. Segons la Viquipèdia, Catalunya i Quebec tenen uns 7 milions i mig d’habitants. Per la resta de coses i pel poc que en sé, no he vist gaire més coincidències. Diria que els catalans potser tenim més coincidències amb els cri, els inuit o els micmac, que amb els francòfons del Canadà, i no faig broma.

Basant-nos en aquestes noves realitats, i dic noves perquè el Canadà és un estat confederat amb només 144 anys d’història, permeteu-me que m’expliqui de forma enumerada.

De bon començament hem de saber que Espanya no és el Canadà:

Canadà:

1- L’Estat del Canadà reconeix dues llengües, l’anglesa i la francesa. Aquest reconeixement és basat en el dret individual d’ús, ço és, que qualsevol ciutadà té el dret d’utilitzar aquestes dues llengües davant de l’administració a tot el país. És per això que siguis on siguis del Canadà, els cartells oficials, els productes de consum i els mitjans de comunicació són disponibles en anglès i francès. A més, la província del Quebec té com a única llengua oficial la francesa, i la província de Nova Brunswic té dues llengües oficials, la francesa i l’anglesa. L’estat canadenc sent les llengües francesa i anglesa com a pròpies i se les fa seves.

2- El Canadà reconeix al Quebec com a nació i és així com s’hi dirigeix el primer ministre (el que aquí seria el president).

3- Tots els polítics de primera fila, inclòs el primer ministre del Canadà, parlen l’anglès i el francès, siguin d’on siguin del Canadà. És més, quan aquests polítics visiten el Quebec sempre que fan un discurs el fan en francès, ni pensaments de fer-lo en anglès, no entra dins de la seva concepció.

4- El Quebec mateix té un alt grau d’autogovern, com hem vist, pot legislar sobre les llengües oficials del seu territori, però a més, té control absolut sobre les finances. Així és que per exemple al Quebec hi ha dos IVA que queden reflectits en els tiquets i les factures (que sempre són en francès) quan compres un producte, l’IVA federal de l’estat del Canadà i l’IVA de la província del Quebec. Curiosament és més alt el del Quebec que el del Canadà.

5- A la capital del Canadà, que és Ottawa, tots els cartells i serveis són retolats en anglès i francès, així mateix, tot el personal dels estaments públics és bilingüe. També és fàcil de trobar botigues amb retolació bilingüe. A Ottawa vaig poder assistir a una conversa bilingüe anglès/francès entre un noi i una noia.

6- Al Canadà, si vius al Quebec o a Nova Brunswic, en només algunes zones s’hi pot viure sense saber francès, però també s’hi pot viure només sabent el francès.

7- A totes les escoles del Canadà anglòfon s’ensenya el francès com a assignatura obligatòria. Tinc dubtes seriosos que al Quebec i a Nova Brunswic s’hi ensenyi l’anglès, i sí això és així, el nivell d’anglès de les escoles és extremadament baix, parlo per l’experiència viscuda.

8- A les fronteres amb els Estats Units i fora del Quebec, sempre hi ha, com a mínim, un siti amb un agent que parla el francès i se sap perquè ho posa a les indicacions bilingües de les fronteres. Així mateix, a l’aeroport de Montreal tothom se’t dirigeix primer en francès, policia inclosa.

Espanya:

1- L’Estat d’Espanya només reconeix una llengua oficial, la castellana. La Constitució esmenta alguna cosa com que les altres llengües seran objecte de protecció especial, sense ni tan sols especificar quines llengües són.

2- Espanya no reconeix a Catalunya com a nació.

3- Només els polítics d’origen catalanoparlants i alguna excepció més són capaços d’expressar-se en català. La resta de polítics ni tan sols es plantegen el fet d’aprendre les llengües que anomenen autonòmiques, tot plegat per què haurien de fer-ho? El rei i el príncep, de tant en tant, fan el paper de fer algun discurs en català, però dubto que realment el sàpiguen parlar de forma espontània.

4- Catalunya té un “autogovern” que no pot legislar sobre quines llengües són oficials o preferents al seu territori. Fa un temps ens van deixar que el català fos la llengua vehicular de l’ensenyament, però crec que aquest model li queden els dies comptats. Quant als impostos ja sabem com va el tema, Madrid se’ls queda tots. Catalunya pot posar algun impost, però mai sobre els béns de consum, i si poden, no s’hi atreveixen.

5- A la capital d’Espanya, Madrid, tot és en castellà. No hi ha cartells en cap altra llengua. El govern d’Espanya i els seus funcionaris són monolingües en espanyol. Per la resta de la ciutat has de parlar el català en veu baixa perquè encara en pots sortir escaldat. Costa de trobar gent que es mantingui en català davant d’un castellanoparlant, ja no cal dir a Madrid.

6- A Espanya, incloent-hi els Països Catalans, s’hi pot viure sense saber el català, però no sense saber l’espanyol. A Andorra, que és l’únic país independent del món on tenen com a única llengua oficial la catalana, també s’hi pot viure sense saber parlar el català.

7- A les escoles de fora de l’àmbit lingüístic català, basc i gallec no s’hi ensenya cap més llengua que l’espanyola, junt amb l’anglesa. A les universitats el panorama és semblant. Segons l’Institut Ramon Llull només a 10 universitats espanyoles s’hi pot fer algun estudi de català. És més fàcil aprendre el català a Alemanya que a la resta d’Espanya.

8- A les fronteres espanyoles la policia no parla català, com tampoc a les fronteres espanyoles que són a Catalunya, que curiosament la majoria fan frontera amb territoris que també són catalanoparlants, o això diu la història. És més, la policia té una attitud declaradament hostil cap el català. De fet, els catalanoparlants ja no se’ls passa pel cap d’intentar parlar en català amb els policies, i els que ho han provat han sortit al Telenotícies. Quant als aeroports, reconeixes que has arribat a Barcelona perquè tothom se’t dirigeix en castellà, molts perquè només parlen aquesta llengua, cosa que diu molt d’un aeroport que pretén ser internacional.

A vegades tenim tendència a pensar que els catalans som pocs i que per això moltes coses no les tenim disponibles en la nostra llengua. De fet, tinc la impressió que ja no entra en la ment de molts catalanoparlants que hi hagi coses que també es poden arribar a fer en català, perquè per a molts, el català no serveix per a tot. La veritat és que la població total dels Països Catalans suma, segons la Viquipèdia, gairebé 13 milions i mig d’habitants. D’aquests no sé quants parlen català i l’estatística és molt variable, però crec que si diem que com a mínim la meitat tenen coneixement de la llengua catalana això ja fa els habitants del Quebec.

Així doncs veiem què donen de si uns 7'5 milions de francòfons en brut (no tothom al Quebec parla el francès, com no tothom a Catalunya parla el català) enmig de dues potències econòmiques, culturals i lingüístiques anglòfones com són la resta del Canadà i els Estats Units, amb uns 300 milions d'habitants (també xifra en brut, no tothom parla l'anglès, ni de bon tros):

1- Donen perquè el Canadà faci el francès oficial a tot el territori i més important encara, no és un oficialització de paper mullat, sinó real.

2- Donen perquè tots els polítics aprenguin el francès i l’utilitzin.

3- Donen perquè tots els web del govern canadenc i estaments oficials utilitzin el francès junt amb l’anglès.

4- Donen perquè la capital del Canadà, Ottawa, sigui la capital bilingüe de francòfons i anglòfons.

5- Donen per omplir un quiosc d’aquests de l’Eixample de Barcelona amb tota mena de publicacions en francès, des de diaris fins a revistes del cor, revistes especialitzades, etc.

6- Donen per tenir més d’una trentena de canals de televisió digital en francès i fets al Quebec i infinites ràdios. També s’hi pot veure algun canal francès de França. A més, a les televisions i ràdios quebequeses els anuncis són tots en francès, i quan algú hi parla en alguna llengua que no és la francesa, com per exemple en anglès, es dobla o es subtitula. Així també dóna com perquè a les botigues venguin els ordinadors amb els sistemes operatius en francès.

7- Donen perquè les operadores de telefonia facin els anuncis i t’atenguin en francès.

8- Donen perquè les empreses etiquetin tots els seus productes en francès o francès/anglès. Feu-ne la comprovació aquí on hi veureu que tant les marques nacionals del Canadà com els productes d’importació, vinguin d’on vinguin són en francès i anglès. Hi veureu marques conegudes i d’altres de no tant. La llei obliga etiqueta en francès i es compleix sota penalitzacions econòmiques.

9- Donen perquè el Quebec tingui uns inspectors lingüístics que van per les empreses per controlar que el francès s’utilitza en les comunicacions interiors de les empreses, així com en la retolació interna d’aquestes, sota fortes multes per incompliment.

10- Donen perquè les empreses de tot Canadà i tots els sectors socials de la societat quebequesa utilitzin el francès amb normalitat. Així, la gent sempre es dirigeix en francès als desconeguts. Encara que cal tenir en compte que la majoria de quebequesos són francòfons.

11- Donen perquè només calgui el francès per viure al Quebec. Montreal és l’única ciutat veritablement bilingüe, on et trobes des de francòfons amb un excel·lent anglès els quals mai diries que són francòfons, fins aquells que tenen dificultats per expressar-se en anglès, però que ho fan. De fet, ens han dit que a Montreal no cal saber el francès per viure-hi, però que tampoc cal saber l’anglès. A la resta del Quebec la majoria de gent té pocs coneixements d’anglès o fins i tot a molts llocs no el saben gens ni mica, i parlo per gent de totes les edats. M’he trobat que la majoria de la població francòfona amb qui he interactuat eren monolingües en francès, fins al punt que no vaig poder fer una reserva en un AiD perquè el meu francès és massa pobre i l’altra persona no parlava gens d’anglès. També em vaig trobar monolingües a Nova Brunswic.

12- Donen per tenir un 80% de la població francòfona que ha estudiat en francès i que sap escriure i llegir correctament en la seva llengua. Població altament activa en francès i que consumeix principalment en francès.

13- Donen perquè els cinemes de Montreal ofereixin els films en anglès i francès, hi ha un doble circuit, però perquè a la resta del Quebec el cinema s’ofereixi en francès, ja sigui en versió original, subtitulat i doblat.

A més, darrere del Quebec hi ha la potència econòmica, cultural i lingüística de França, que dóna coneixement, prestigi i respecte al francès.

I a Catalunya, què donen de si els milions de catalanoparlants que tenim? (hi podríem sumar la resta de territoris catalanoparlants i un país independent, Andorra):

1- Donen perquè Espanya no faci oficial cap més llengua que l’espanyola. Així com perquè el català sigui utilitzat en comptagotes per l’administració espanyola. Així el català està vetat d’institucions que haurien de ser de tothom, com és ara els ministeris, però també el senat i el parlament espanyol. Els pocs webs ministerials que inclouen el català de forma anecdòtica, encara fan el doble joc amb el valencià, jugant a ser secessionistes. Ja no cal esmentar el paper de França que ignora l’existència de la llengua a la Catalunya del Nord i els problemes “logístics” de l’Aragó amb el català.

2- Donen perquè els polítics castellanoparlants passin olímpicament d’aprendre el català i de la diversitat lingüística del país que diuen representar.

3- Comentat al punt 1, no em repetiré.

4- Donen perquè un català se senti igual d’estranger a Madrid que a Bangkok, per citar un lloc exòtic i remot. No, Madrid no és la nostra capital.

5- Donen perquè hi hagi quatre publicacions genèriques i alguna d’especialitzada escadussera en els quioscos, i encara amagades darrere d’altres publicacions en espanyol. També he de dir que no cal que tinguem revistes del cor en català, perquè per parlar de l’star system ranci espanyol, ja està bé fer-ho en castellà. De moment ningú s’ha dignat a explotar el nostre propi star system, bé, només que un petit suplement en català de la revista Lecturas.

6- Donen perquè només tinguem un canal en català i encara amb els diners de tots i una col·lecció de canals locals públics i un de privat mig en català, tots de qualitat dubtosa. Canals on s’hi pot sentir cada dos per tres anuncis en espanyol i gent parlant en espanyol, amb la mateixa pluralitat i permissivitat que els canals espanyols, els públics i els privats hi podem sentir el català, ha, ha i ha! Cal tenir en compte els altres canals públics en català de les altres comunidades autónomas, que a sobre per causa d’una sèrie de problemes tècnics insuperables, no podem veure. Espero que capteu la ironia. El panorama radiofònic és molt més bo, però tampoc és cap meravella pel que podria ser. També dóna perquè a les botigues d’informàtica et venguin sempre els ordinadors amb el sistema operatiu en espanyol, i quan els preguntes com posar-lo en català, molt dependents ignoren l’existència del sistema operatiu en català, d’altres han sentit tocar campanes, però no saben com es fa.

7- Donen perquè les operadores de telefonia facin els anuncis en català, sí, és clar que hauríem de mirar de prop quina mena de català hi surt en els anuncis. Ara, també dóna perquè l’ús del català acabi en els anuncis impresos, ja que t’atenguin en català és encara missió impossible.

8- Donen perquè les empreses, anècdotes a part, algunes de les quals etiqueten sense problemes amb una trentena de llengües, passin olímpicament del consumidor català amb excuses que fan riure o més aviat plorar de pena. És bo saber que des del febrer passat ha entrat en vigor la nova llei de consum que diu que tots els productes de consum a Catalunya han d’estar, com a mínim, etiquetats en català. Com podeu veure la llei no ha tingut cap repercussió. Tot continua igual. Sembla ser que hi ha lleis que s’han de complir més que les altres. Això sí, hi ha unes 500 disposicions i lleis, algunes fetes del 2011 mateix, que obliguen a etiquetar només en espanyol, i aquestes lleis sí que es fan complir, sinó pregunteu-ho a la gent de Consum, que quan es tracta de l’espanyol actua d’ofici, però amb el català, no (per exemple un cas d’incompliment d’etiquetatge en espanyol per part d’IKEA).

9- Donen perquè a Catalunya, com acabo de dir, no es facin complir les poques lleis que donen cobertura al català, i encara pitjor, que quan s’obren comerços nous, per exemple, els inspectors de treball ho mirin tot, menys si el local compleix amb la normativa lingüística. També dóna perquè Consum estigui ple de reclamacions lingüístiques la majoria de les quals quedin amuntegades en algun calaix, ja que no tenen capacitat per fer-les complir i la Generalitat no s’hi posa. És convenient recordar que els productes amb el segell ecològic que atorga el CCPAE, organisme depenent de la Generalitat, haurien de ser tots etiquetats en català, però no ho són, perquè aquest organisme té prou cura d’amagar aquesta informació i de no fer complir la reglamentació lingüística d’aquests productes. Això sí, les poquetes vegades que la Generalitat ha interpel·lat una empresa per no respectar el dret del consumidor català, el sidral mediàtic i polític ha sigut desproporcionat. Resulta que defensar els drets dels consumidors catalanoparlants és ser feixista.

10- Donen perquè només l’escola i el govern regional, la Generalitat, s’hagin involucrat amb la llengua catalana. La resta, empreses, sindicats, etc., encara ara, s’hi han de posar. S’hi posaran algun dia? I tornant a les escoles tinc els meus dubtes que l’ensenyament en català realment funcioni. Com va dir l’expresident Pujol, porta’m un nen que parli en català i te’n portaré 1000 que no el parlen, i tots han passat per escola en català. A més, cada cop més a Barcelona i rodalia, la llengua d’ús social és la castellana on la gent pel carrer se’t dirigeix en castellà. Així també, cada cop més hi ha dependents de botigues que només parlen en castellà, encara que el client sigui catalanoparlant, cosa que contradiu totes les normes d’educació i de bon comerç hagudes i per haver. Cal tenir en compte que els catalanòfons no són majoria a Catalunya.

11- Donen perquè només calgui l’espanyol per viure a Catalunya i que el català sempre sigui allò de més a més. Per tant, els catalanoparlants hem de ser tots bilingües, mentre que als castellanoparlants no els cal. Barcelona és una capital realment bilingüe o multilingüe. S’hi pot viure només en espanyol, però no s’hi pot viure en català, de fet, com a la resta del territori on els últims monolingües catalanoparlants van morir els anys 80 –recordo els meus besavis que ho eren! Al Canadà parlar en francès no té cap connotació, però aquí parlar en català continua tenint certes connotacions.

12- Donen per tenir segons les enquestes un 40% de la població catalanoparlant, però resulta que anem tots coixos. La majoria d’aquest 40% no sap escriure ni parlar amb un mínim de correcció el català. Ni tan sols aquells que han fet l’escolarització en català. Perquè com he dit, el català no surt de l’escola, no traspassa àmbits. Caldria saber quants d’aquests consumeixen en català, del què es pot consumir en català, evidentment. A més, com es pot parlar i escriure bé una llengua constantment minorada i interferida, que no té cap espai d’exclusivitat? Algú podria resoldre amb correcció un problema de matemàtiques amb uns auriculars posats amb música heavy a tot drap?

13- Donen perquè els cinemes... ai! els cinemes...! Algú s’imagina els empresaris del cinema d’algun país oposant-se a la projecció dels films en la llengua pròpia del país? Doncs pel qui vagi curt d’imaginació que sàpiga que aquest país existeix i que si entens el que estàs llegint és perquè segurament vius o has viscut en aquest racó de món.

I darrere, bé, nosaltres darrere hi tenim l’esquena i alguna cosa més, perquè Andorra, com a bons catalans que són, l’única preocupació que tenen és la pela. A més, els andorrans catalanoparlants són una gran minoria dins del seu propi país. Encara diria més, si no fos per Catalunya, potser el català ja hauria desaparegut d’Andorra, que segurament és un paradís fiscal amb les hores comptades, però de ben segur que no és un paradís lingüístic pel català.

Bé, si heu tingut la paciència de llegir tot aquest escrit i heu arribat fins aquí, només dir-vos que cadascú en tregui les conseqüències pertinents. Crec que tot plegat parla per si sol, hagués pogut posar més exemples, més comparacions, però em penso que ja n'hi ha prou. És la mateixa cançó de l’enfadós de sempre. Encara que a aquesta cançó ja se li va acabant la corda. Res dura per sempre i cal que entre tots fem un cop de cap i un bon cop de falç!

Sobre la immersió lingüística a les escoles

2011-09-09T12:20:00.001+02:00

Aquests dies hi tornem a ser, el multicultural, multilingüe i respectuós estat espanyol es vol tornar a carregar el sistema educatiu català.

Escolto sovint la ràdio i a vegades fan espais dedicats a la medicina, on la gent truca per fer les seves consultes, en aquests espais hi conviden un metge que és el que dóna resposta a les consultes, sembla prou evident. Fan espais sobre economia, on hi conviden un economista. Fan espais de consum, on hi conviden un advocat expert en temes de consum. Fan espais de moda, on hi conviden experts en moda. Ara, resulta que tenim un tema sociolingüístic i polític on els tertulians de sempre que tenen tot el dret a opinar, s'hi esplaien, he sentit entrevistes a polítics, amb tota legitimitat perquè és un assumpte també polític, però no he sentit almón que entrevistessin a un lingüista o encara millor, un sociolingüista. Un expert en bilingüisme, en aprenentatge en llengua materna, en introducció a segones llengües, etc. És per això que llavors es cometen grans errors com el fet d'afirmar que el sistema educatiu de Catalunya es basa en la immersió lingüística en català. Això és fals. La professora excel·lent que he tingut a la matèria de Variació i Política em passa la següent cita:

"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenirpresent la distinció entre el model deconjunció en català i la immersiólingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya,de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s’estableix queels objectius d’aquest Model de conjuncióen català són, d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de lapoblació escolar i, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia itradicionalment minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius esconcreten en un model escolar en què l’alumnat no és separat en línies segonsla llengua familiar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llenguade docència o vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüística és un delssubmodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model de conjunció encatalà. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d’ensenyament ontots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua del’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament delpressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha una distància lingüística quecal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents estructurades(Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).

Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.

Per tant, el sistema català, majoritàriament és el mateix sistema que s'empra a Lisboa, a Madrid, a París o a Roma, o sigui, ensenyar als alumnes en la llengua pròpia de la regió on viuen i no separar per raó d'origen.

A les tertúlies radiofòniques potser no hi ha anat cap lingüista perquè de fet, tot plegat, és una qüestió purament política i no lingüística. És una qüestió d'una concepció d'estat que continua sent excloent i que no accepta la diferència.

D'altra banda tinc els meus dubtes sobre si aquest model de conjunció en català ha funcionat. Per començar perquè l'escola i l'administració local, ajuntaments, diputacions i Generalitat s'han quedat pràcticament sols utilitzant el català i, després, perquè hi ha milers d'alumnes que han estudiat en català i que són incapaços de parlar-lo, l'exemple més sonat de tots i famós és el dels germans del grup de música Estopa, que tot i que cal dir que darrerament s'hi esforcen, s'ha pogut veure ben clar quin és el seu univers i la seva llengua habitual, i com a la primeria tenien dificultats per articular una frase en català. El que no entenc és perquè si un alumne que no se sap les taules de multiplicar de memòria se'l suspèn i no passa les matemàtiques, conseqüentment no passa de curs, perquè un alumne que no sap expressar-se en català pot passar de curs. A qualsevol altre lloc seria impensable.

Gabriel Bibiloni: 'Sempre hi ha algú que inventa les paraules, que les crea'

2011-09-06T12:01:00.000+02:00

D'on surten les paraules que fem servir cada dia per comunicar-nos? Qui les forma? Una entrevista molt interessant apareguda a Vilaweb, amb el prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3924483/20110905/gabriel-bibiloni-sempre-algu-inventa-paraules-crea.html

Sense nom, sense dignitat

2011-08-06T00:06:00.001+02:00

Publico un escrit que és un comentari que faig a un magnífic escrit, per variar, que ha publicat Joan-Carles Martí al seu blog:

http://extremsud.blogspot.com/2011/08/sense-nom-sense-dignitat.html#comment-form

Deixeu-me que afegeixi una mica de llenya al foc, perquè a voltes, ens pensem unes coses i en són unes altres. Ara us aixafaré la guitarra una miquiua.

Comencem pels noms o prenoms. Parlem de "canviar" el nom, de traduir-lo al català, valencianitzar-lo, normalitzar-ne la grafia (segons l'AVL), etc. Però bé, malgrat que no puc generalitzar, jo diria que tot plegat és un procés de restitució o de devolució, res de traduir-lo, catalanitzar-lo, etc. En la majoria de casos parlem de persones nascudes en una època amb un règim feixista que duia a terme una política de genocidi lingüístic, entre d’altres genocidis, i per això no era “legal” (segons la seva legalitat, és clar) inscriure un nadó amb un nom que no fos en espanyol. Per exemple, el meu pare es diu Enric, però el van haver d’inscriure Enrique. Ara, un cop fora del registre, els seus pares, o sigui els meus avis, sempre li van dir Enric o Enriquet. Per tant, el meu pare sempre s’ha dit Enric. Així mateix va passar amb la meva mare, Maria Dolors, que fins i tot al recordatori de la 1a comunió el capellà del poble es va atrevir a escriure-hi Maria Dolors en català, i parlem dels anys 50.

En una democràcia real i en un procés de fer net i de restitució, certes coses com ara la qüestió dels noms, s’hauria d’haver restituït de forma gairebé automàtica. És clar, que aquí no em tingut un procés de Nuremberg (Nürnberg), ni ningú ens ha tutelat, mal que mal, ni que haguessin sigut els americans o algun general McArthur. El més normal seria que tots aquests registres de nadons expedits en un règim polític il·legal, haguessin esdevingut il·legals, també, en venir la democràcia. Això vol dir que se n’haurien d’haver fet de nous. Però en tot cas, aquells que encara ara, i després de 35 anys, no han tingut temps d’anar al Registre Civil a restituir el nom en català, si un dia ho fan, al registre haurien d’agafar la documentació franquista il·legal, estripar-la i fer una partida de naixement nova. El cas, és que aquells que ho heu fet, si mireu el llibre de família veureu que en un costat hi ha un timbre en castellà –que tampoc han tingut temps de fer-lo en català, que 35 anys dóna per molt poquet–, que hi diu alguna cosa com: “el nombre de Enrique ha sido traducido por el de Enric”. Perdó!?? Com que traduït!?? Si el meu pare s’ha dit tota la vida Enric, en tot cas és una restitució! Hauria de dir, i posem-ho en castellà per seguir amb la comèdia, “el nombre de Enrique ha sido restituido por el original de Enric”. I, com he dit, la millor opció seria deixar-se estar de timbres i pedaços per estripar la documentació franquista i generar un document nou i en català amb el nom restituït. Com si el nom castellanitzat amb la seva partida de naixement no hagués existit mai. Amb tot això vull dir que ens pensem que ens diem Joan-Carles o Enric, però que de fet, a Madrid que són d’allò més plurilingües l’únic que han fet és permetre una traducció de l’original, en castellà, tot especificant-ho en un timbrat, així si algun descendent nostàlgic d’aquell s’alcés, només haurien de tapar una mica el timbrat, i ja ho tindríem tot com abans.

El tema dels cognoms ja és més complex. Tenim cognoms prenormatius, però que no vol dir que siguin castellanitzats. Simplement són prefabrians, segurament alguns d’aquests són els que formen el plural amb –as. Ara, sí que hi ha cognoms castellanitzats, i encara pitjor, hi ha cognoms traduïts al castellà, adaptats al castellà o mal adaptats al castellà. Ja se sap que quan es conquereix un lloc el primer que es fa és començar a canviar noms, cognoms, toponímia, etc. A més, tocar els cognoms ja fereix més a l’ànima, puc parlar per una certa experiència del cognom mal escrit “Casadesús” que tot i les meves explicacions i raonaments, no van servir per convèncer a la portadora que se’l canviés per “Casadessús”, tot i donar-me la raó, és allò de “és que sempre s’ha escrit així, i seria com trair els meus avantpassats”, per bé que aquesta afirmació no és del tot certa. També vaig conèixer una “Cuatrecasas” que ara és “Quatrecases”. De fet ho va fer per canviar de posició a la guia telefònica, ja que sempre la trucaven pensant que ho feien a un famós bufet d’advocats. És clar, que vull pensar que ho va fer per alguna cosa més.

L’IEC diu alguna cosa com que els cognoms pertanyen a la persona que els porta i que per tant, l’aplicació de la normativa és lliure. Llàstima que el funcionari que un bon dia va escriure Suñé, per Sunyer, Solé per Soler, Puche o Puch per Puig, etc., no pensés igual.

Sóc del parer que de la mateixa manera que els cognoms castellans, portuguesos, etc., s’escriuen amb les normatives de les llengües que els han generat, els cognoms catalans hauria de ser igual i, que de fet seria igual sinó hagués estat per les vicissituds de la història. Hi ha cognoms amb tradició i compartits entre portuguès i castellà, sense entrar a discutir ara sobre l’origen real del cognom, que s’escriuen segons la normativa pròpia. Així doncs, tenim en portuguès Fernandes i Marinhas, i en castellà Fernández i Mariñas. Per tant, bé pot haver-hi un Viñas i un Pascual, com ara un Vinyes i un Pasqual.

Escrivim, doncs, Ferrer, Casadessús, Quatrecases, Sunyer, Vicenç, Ponç, Sanç, Bauçà, Vinyals, Alemany, Cassany, Viader, Fuster, Baster, Jardí, Calçada, Colomer, Comes i Pasqual, que a Catalunya sí que deixen posar Pasqual com a cognom.

L’ús del català augmenta malgrat que el castellà continua sent el més parlat

2011-08-04T17:34:00.000+02:00

Tot i que la llengua més utilitzada a Andorra és el castellà, l’ús del català ha augmentat, segons es desprèn de la quarta onada de l’enquesta Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra. Situació actual i evolució (1995-2009), feta pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans i publicada pel Servei de Política Lingüística. Els resultats de l’enquesta (realitzada el 2009 a una mostra de 821 persones) plasma que si bé el 2004 la llengua més utilitzada era el castellà (43%), seguida del català (40,5%), el 2009 es va capgirar la situació: el percentatge de temps que es fa servir el català va quedar en el 42% (+1,5%) mentre que el cas del castellà va ser del 41,5% (-1,5%). Malgrat aquestes dades, l’estudi assenyala que agrupant els àmbits que impliquen una freqüència d’ús més alta (a casa, amb els amics i a la feina) la llengua més utilitzada és el castellà, que es manté estable igual que el català.

continua al diari Bon Dia

Interessant: gotta know some English...

2011-08-04T15:22:00.004+02:00

Que ho publiqui no vol dir que hagi d'estar totalment d'acord amb el que diuen. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Mark Pagel: How language transformed humanity

Steven Pinker on language and thought

un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït

2011-08-02T10:14:00.002+02:00

"Avui en dia ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït. És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos."

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Diari Ara 16/07/2011
Extret de Català Sempre

Poso aquesta cita perquè hi estic força d'acord. Hi ha molta gent que es pensa que parla el català, però l'únic que fan és utilitzar paraules catalanes o que sonen a catalanes amb estructures que no són pròpies del català. D'aquesta gent, n'hi ha molts que tenen el català com a primera llengua adquirida. És un fenomen que es dóna molt a Barcelona i rodalia.

Un apunt sobre l'etiquetatge

2011-07-07T09:28:00.002+02:00

Voldria fer palesa la demagògia i el fals esverament que hi ha entorn la qüestió de l'etiquetatge en català i la nova normativa aprovada a la UE.

Anem a pams:

Fa uns 70 anys que no es pot etiquetat en català exclusivament. És un fet del franquisme que no s'ha esmenat, com tantes d'altres que hem heretat d'aquella època.

Aquesta directiva europea que s'ha ratificat ja fa uns 14 anys que existeix. Només que la modificació de la directiva es volia aprofitar per canviar aquesta situació, per avalar les polítiques de defensa del català, però no ha sigut possible i ara continuem igual. La directiva va ser pressionada per Espanya l'any 1997 per adaptar-se a la llei espanyola que prohibia l'etiquetatge només en català.

Que les empreses que etiqueten exclusivament en català ho fan, com a mínim, en una situació d'al·legalitat, per no dir d'il·legalitat. Ja que el govern espanyol prohibeix etiquetar únicament en català.

Actualment hi ha cent noranta-sis lleis que obliguen a etiquetar els productes catalans en castellà. L'any 2009 es van posar noranta-quatre multes per comercialitzar productes que no estaven en castellà.

Cada any es fan entre quatre i vuit lleis noves d'etiquetatge en castellà. Una de recent és la llei de productes pirotècnics, que en nou dels seus articles especifica que l'etiquetatge s'ha de fer com a mínim en castellà. L'Estat espanyol continua ignorant el català.

Si no hi hagués una llei que obligués a etiquetar en castellà, molts productes no els trobaríem etiquetats en aquest idioma. Només és així perquè hi ha una llei que ho estableix i no pas per una qüestió de mercat.

La majoria de països europeus tenen normatives semblants, les té Eslovènia (2 milions d'habitants), les té Islàndia (300.000 habitants), les té França, etc.

A Catalunya hi ha una llei, dels anys 90 (sinó m'erro) que diu que els productes amb D.O. a Catalunya i els productes de qualitat han d'anar, com a mínim, etiquetats en català. Aquesta llei feta per la Generalitat, no es fa complir d'ofici. Hi ha molt productes amb D.O. de Catalunya que no s'etiqueten, com a mínim, en català. És més, els productes ecològics amb segell del CCPAE (organisme depenent de la Generalitat) també queden afectats per aquesta llei, però la gran majoria incompleixen la llei d'etiquetatge i la Generalitat no hi diu res, encara més, el CCPAE es fa l'orni amb la qüestió.

Fa un any es va aprovar una llei que diu que TOTS els productes que es comercialitzin a Catalunya també han d'estar etiquetats en català (retolació, manuals, etiqueta, etc.). Aquest 23 de juliol vinent, un any després de l'aprovació de la llei, tots els productes que es comercialitzen al nostre territori hauran d'estar etiquetats en català, cosa que em sembla que moltes empreses no compliran. De moment, és més fàcil trobar un producte etiquetat en islandès o en turc que en català. Un exemple clarificador: les trenta marques més venudes a Espanya es troben fora de la llei, no n'hi ha cap que etiqueti els productes en català.

Si ens comparem amb la resta d'Europa, veurem que el que no era normal és que el català no sigui obligatori a l'hora d'etiquetar.

Per tant, prou demagògia del polítics catalans, tan dels que han manat (tripartit) com dels que manen (CiU) perquè les lleis per protegir el català ja hi són, però no es fan complir. Els veritables enemics del català, en aquest camp, són l'Estat espanyol (en aquest cas no és cap novetat) i la Generalitat que fa lleis covardes (les que fa) i quan les fa, no les aplica per por.

Des del rovellet de l'ou d'Elx

2011-07-03T19:55:00.003+02:00

Sens dubte un llibre impressionant, l'he acabat ara mateix dins d'una tarda plujosa en un poblet de la meva Segarra estimada. L'impuls m'ha fet encendre l'ordinador i escriure aquestes ratlles. Unes ratlles que ja m'agradaria que fossin al nivell que escriu en Joan-Carles Martí! Buf! He somniat tantes vegades tenir un domini de la llengua com el que ell té! Em penso que no ho aconseguiré mai! Sempre hi ha aquell mot nou que mai havia sentit dir! aquest gir...

El llibre és un relat poètic meravellós sobre la llengua i la cultura catalana des d'Elx estant, per a Elx, per a seva rodalia, però per a la resta dels Països Catalans. Un llibre que només podia sortir d'una persona d'una cultura i un bagatge immens com és el seu autor, Joan-Carles Martí i Casanova. Un enamorat de la seva(nostra) llengua, com també un enamorat del seu rovellet, Elx. Perquè no hi ha rovell sense clara, o potser, no hi ha clara sense rovell, però en tot cas, tot pertany a una sola entitat que se sustenta per si sola. He de dir que ha estat un goig de llegir aquest llibre, que he après molt, que he gaudit amb la riquesa del seu vocabulari escrit per un ver cathalà que parla e escriu del bell catalanesch del món. Que és immens llegir i rellegir com en Joan-Carles Martí acarona els mots i com els fa bellugar a dojo en un llibre que es fa curt. Un llibre ple d'idees i reflexions genials d'una persona que ho ha donat tot pel català i que ens fa veure la nostra llengua i la seva situació d'una altra manera. Que ens diu que sí, que la situació és la que és, però que val pena de lluitar i de tirar endavant. I sí, cauré en el típic tòpic de dir que si hagués estat escrit en anglès seria un best-seller.

Podeu visitar el seu blog: http://extremsud.blogspot.com/ des d'on, si ho voleu, podreu comprar-li el llibre.

Gràcies pel llibre!

geen Catalaans, geen geld!

2011-06-23T00:10:00.005+02:00

alguna cosa s'hauria de començar a moure. A Bèlgica deien: "geen Vlaams, geen geld! (si no hi ha flamenc, no hi ha diners!) i era un eslògan que els activistes flamencs en pro de l'ús del neerlandès escrivien a les cartes i factures en francès.

Convido a tothom a fer el mateix en qualsevol document i retornar-lo!!!

GEEN CATALAANS, GEEN GELD!
SI NO HI HA CATALÀ, NO HI HA DINERS!

sobre el futur del català

2011-06-23T00:01:00.004+02:00

“Per destruir-la [la llengua catalana a la Catalunya del Nord], caldria destruir el sol, la frescor de les nits, la qualitat de les aigües, l’home sencer.” Resposta de la Societat dels Amics de Perpinyà a l’enquesta de l’abat Grégoire sobre la importància d’anorrear els patuesos a França (1790-92)

Citat de BOIX, Emili i VILA i F. Xavier. Sociolingüística de la llengua catalana. Ariel lingüística. Barcelona. 1998

A l’any 2004, d’unes 331.140 persones que hi ha a la Catalunya del Nord, 20.688, o sigui, el 6.2% asseguren de tenir el català com a primera llengua. Estadístiques a part, qualsevol que hagi visitat la zona, pot fer una apreciació personal de quin és l’ús i coneixement de la llengua catalana en aquell indret.

Font: Generalitat de Catalunya

El proper que digui que el català mai morirà o que el seu ús està assegurat, que torni a llegir aquest escrit des de dalt de tot. Ah! I que faci un tomb per València, Alacant, Palma i àrea metropolitana de Barcelona, casualment els llocs amb més pes demogràfic dels Països Catalans. I de pas, un altre tomb per poder escoltar en quina llengua parlen els alumnes de secundària de les escoles de Catalunya.

Poopol Wuuj

2011-06-20T22:12:00.002+02:00

Poopol Wuuj

sense comentaris

2011-06-19T20:22:00.005+02:00

Política lingüística a la UB

2011-06-17T00:16:00.004+02:00

Fins a quin punt és clara i efectiva la política de presentació i/o ensenyament del català amb els estudian...

Morfologio de esperanto: la afiksoj

2011-06-10T14:44:00.010+02:00

Ha continuació us poso un treball que he realtizat junt amb una companya de la universitat. És una descripció sobre el funcionament dels afixos en esperanto. Espero que el trobeu, si més no, divertit.

Descripció dels afixos d'Esperanto

Indignitats (2a part)

2011-06-07T17:08:00.001+02:00

Heus aquí un article revelador d'un que hi era i que no deixa de corroborar el que jo dic:

http://www.racocatala.cat/forums/fil/143701/lodissea-dun-dret-huma-ser-aprovat-movimet-prodemocracia-com-lacampadabcn-esta-manipulada

Indignats!

2011-06-04T12:34:00.003+02:00

Per bé que aquest és un blog sobre qüestions bàsicament lingüístiques, no me’n sé estar d’escriure quatre ratlles sobre els “indignitats”, això sí, amb algunes pinzellades lingüístiques.

Penso que sí, que hi ha moltes coses que han de canviar. Han de canviar els polítics, ha de canviar el sistema polític, la banca i potser algun entès haurà de reinventar el capitalisme. Una altra via podria ser reinventar el comunisme, sistema polític que ja fa anys que ha fet aigües, o potser fer un capmàs de les dues opcions. En tot cas, penso que els canvis vindran des de fora, des de la gent del carrer, perquè els polítics que tenim en aquests moments no faran canvis de cap mena, ja que per què haurien de canviar un sistema que els funciona? Per què haurien de fer canvis a la poltrona i a la menjadora que tantes alegries els dóna? I pel que fa als polítics altruistes, si més no en aquest país, encara no s’han inventat.

Ja fa dies que corre per Internet uns d’aquests correus amb el comunicat emès pels “indignats” de la Plaza del Sol a Madrid. He de dir que és una bona declaració de principis i que estic d’acord en la majoria de punts. Encetar un moviment com aquest i que tingui un cert èxit d’assistència no és senzill, i menys ho és després de tants dies. Penso que el document és un punt de partida a ampliar, però tinc la impressió i no només pel document en si, sinó pel que s’ha anat dient i s’ha pogut llegir aquests dies per diversos mitjans de comunicació, que continua havent-hi una sèrie de coses que no es toquen, que són tabú, encara i, amb això, no anem bé. Tinc la impressió que d’entre tots els indignats n’hi ha uns quants, potser els que van a davant de tot, que ens estan venent fum, i que no són pas tan diferents dels polítics. De fet, potser el que volen és fer fora els polítics actuals i posar-s’hi ells.

El manifest és molt genèric en alguns punts, concreta poc, però tot i que penso que és un document inicial a ser ampliat, hi ha una sèrie de coses que ja hi haurien de ser reflectides perquè considero que són més que faves comptades. Anem a pams.

- Enlloc del document és posa en qüestió el model d’estat. Què tal el federalisme? El confederalisme? El dret a l’autodeterminació? A la federació de comunitats autònomes? A la reforma de la constitució?

- Pel que sembla la monarquia, una institució anacrònica, ja els està bé. Sembla ser que això de repartir els béns i fer un món més just només és per al poble ras. No estaria malament de plantejar el fet d’abolir-la.

- Sí, eliminem el Senat, cap problema. Però cal proposar alternatives perquè no tornem a la “una, grande y libre”.

- El document parla de la reducció de la despesa militar, però no hem quedat que som pacifistes? Què és tot aquest sidral contra l’actuació dels Mossos d’Esquadra? Però si són pessigolles al costat de qualsevol intervenció d’un exèrcit! A Costa Rica ja fa anys que van abolir l’exèrcit i aquí podem fer el mateix.

- Enlloc és parla de les balances fiscals, ni es fa esment de l’espoliació fiscal que pateix Catalunya. Com tampoc es parla de revisar les qüestions de solidaritat econòmica entre comunitats autònomes.

- Enlloc es parla de les famoses “peonás”, ni de fer una reforma agrícola del sud d’Espanya.

- Enlloc és parla de respectar i potenciar la multiculturalitat i el multilingüisme de l’estat espanyol. Què tal tancar el Ministerio de Cultura? O fer que el català, per exemple, sigui oficial a tota Espanya? O fem-ho millor encara, que a Espanya no hi hagi cap llengua oficial, com als Estats Units o Gran Bretanya, i que en tot cas, sigui cada comunitat autònoma que decideixi què vol fer. Una mostra que hi ha coses que no canvien i que va per llarg, és que el comunicat en qüestió ha estat emès en estricte monolingüisme espanyol.

La llista podria ser interminable i penso que alguns dels punts que he citat són bàsics, són punts per no deixar-se en un document de principis com aquest.

Per un altre cantó, han arribat veus i escrits en diversos mitjans que s’havia recriminat a gent a Plaça Catalunya per utilitzar el català, així com sembla ser que la qüestió de debatre el dret a l’autodeterminació és va ajornant de forma misteriosa. Com que he volgut veure certes coses en directe, m’he passejat aquests dies unes quantes vegades per la Plaça Catalunya i he quedat esgarrifat en veure que dels pocs cartells en català que hi ha, molts contenen faltes d’ortografia. Parlem de cartells de 4 o 5 paraules a tot estirar, alguns una mica més. Com es poden fer faltes amb un text així de curt? Com poden fer faltes gent jove i escolaritzada en català en uns textos tan bàsics? Deixeu-me fer una pregunta: estem liderats per una colla d’analfabets? Quina mena de revolució és aquesta? Quina mena de credibilitat pot tenir una persona que diu voler canviar el món, però que té problemes per expressar amb correcció els canvis que vol dur a terme? I encara més, és molt simptomàtic el fet de trobar-se amb un cartell que diu: “Comissió de educació” (vegeu les fotos). I precisament la “Comissió d’educació”! Com pot ser que es coaccioni la gent que en un principi s’expressava lliurement en català? Sense tenir en compte els que ja van renunciar a la llengua per estalviar-se el mal tràngol... Què volen canviar? O és que no volen canviar res? O és que volen manar ells i que les coses es facin com ells volen?

Recomano de veure el col·loqui que va haver-hi per Tv3 entre Salvador Cardús, Arcadi Oliveres i un representant d’aquests moviments, i tinc la impressió que aquesta gent ens volen imposar les seves veritats a base d’exageracions, generalitzacions, i de comparacions irreals amb d’altres països que són totalment falses. Aquesta revolució no té res a veure amb el que passa en el món àrab. Aquí, amb tots els defectes, tenim una democràcia. Aquí podem votar i canviar les coses. Aquí tenim més llibertat d’expressió. Aquí podem acampar 15 dies a la Pl. Catalunya i no passa res. Aquí els Mossos d’Esquadra van sortir amb quatre porres i pilotes de goma, allà la policia va sortir a matar. A més, només fan que parlar i exigir drets, però trobo a faltar un manifest de deures. Què estem/estan disposats a fer per sortir de la crisi i/o per canviar el sistema? Quins sacrificis volen fer? Deixeu-me que em tregui un exemple de la màniga: Estarien disposats a acceptar l’acomiadament lliure per així facilitar la creació de llocs de treball, la contractació i la mobilitat del personal? Estarien disposats a agafar una feina a 100 kms. de distància? o a 1000? Serien capaços de fer protestes a la japonesa? O sigui, treballar més hores del que toca i és clar, cobrant el mateix! És clar que ocupar un espai públic de forma indefinida, embrutar-lo fins al punt de fer una pudor fètida (sí! pudor és el que feia la Pl. Catalunya ara fa una setmana) és molt més divertit i alternatiu i si a sobre els mitjans et van fer la gara-gara, oi?

Cal un líder que pugui canalitzar tot això, i cal més concreció i més llibertat per poder posar tots els temes sobre la tala. Cal valentia i determinació per dur a terme canvis reals que passen no només per parlar i carregar el mort als bancs i als polítics, sinó per canviar les estructures de l’estat, l’exèrcit, la monarquia, afrontar temes com l’autodeterminació, el dret a viure en català, els drets de les minories i dels minoritzats i moltes altres coses que pel que sembla, fins i tot per aquesta gent continuen sent tabú.

Jo sí que vull la revolució, però haurem d’esperar a la propera, de moment en aquesta no m’hi trobaran. Però penso que tampoc cal escarrassar-s’hi gaire, perquè d’aquí quatre dies tot s’haurà esvaït i penso que en part serà una llàstima, perquè tot i això, sí, és fàcil fer un escrit com aquest i criticar els altres, i reconec la valentia d’uns quants que segur que s’han plantat a Pl. Catalunya (i a la Plaza del Sol) per convicció. És fàcil queixar-se i no fer res o esperar que la revolució la facin els altres i després aprofitar-se’n. Però no, penso que aquesta encara no és la bona. Confio en la revolució que va començar un 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, per mi, aquesta és la bona i la que durà canvis de veritat. Perquè també és una revolució homogènia, inclusiva, que fins i tot és bona per a aquells que no hi estan d’acord. És una revolució que ve de baix, però també de dalt. Crec que aquí sí que va començar un procés que no s’ha aturat, ni s’aturarà fins a la seva consecució.

Jo tallo, tu talles, ells tallen... però, què tallen?

2011-05-26T17:24:00.004+02:00

Espero que no sigui en sentit literal!

El futur dels massai

2011-05-24T10:39:00.005+02:00

Doncs sí, un dels que hi ha la foto (si la cliqueu l'engrandireu) és un servidor saltant amb els massai. Bé, suposo que no deu costar gaire d'endevinar qui sóc. Recordo que vam ser molt ben acollits pels massai, els quals ens van cantar algunes cançons i ens van ensenyar, tot orgullosos, l'escola que els havien construït. Els vaig preguntar que en quina llengua els ensenyaven a l'escola, i ells ens van dir que en suahili i en anglès. Llavors jo els vaig dir: "i en massai, no?" i ells em van dir que el massai és la llengua dels massai i que s'aprèn amb els massai i a casa. I jo que hi vaig tornar: "i no teniu por que es perdi, si els vostres infants aprenen anglès i suahili a l'escola?" i ells que em diuen: "no, el massai no es perdrà mai!". D'aquesta última afirmació només en puc deduir una cosa, objectivament i lingüísticament parlant, i és que corre la llegenda que com que en la llengua dels massai no hi ha una forma específica pel futur, aquesta gent no tenen concepció del futur. És evident que això és fals i no deixa de ser un dels tants prejudicis i preconceptes lingüístics que ens envolten perquè, tot i que la conversa va ser en anglès, no tinc cap dubte que el massai que m'ho va explicar traduïa les seves paraules dels seus pensaments que eren en V.O. massai.

Us poso una canço de les que ens van cantar. Sempre que volto vaig amb una enregistradora de so, no se sap mai! Cal dir que vaig ser convidat a cantar amb ells però com que no em sabia la lletra no m'hi vaig afegir (pot ser que sentiu publicitat abans no comenci):

Algunes frases cèlebres per petar-se de riure

2011-05-17T14:41:00.005+02:00

"Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció" (Groucho Marx)

"Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d'altres" (Groucho Marx)

“Hi ha tantes coses més importants que els diners! Però costen tant!" (Groucho Marx)

"Tot el que sóc li ho dec al meu besavi, el vell Cyrus Tecumseh Flywheel. Si encara visqués, el món sencer parlaria d'ell... Que per què? Doncs perquè si estigués viu tindria 140 anys." (Groucho Marx)

"El secret de la vida és l'honestedat i el joc net... si pots simular això, ho has aconseguit." (Groucho Marx)

"Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te. Petons, Groucho." (Felicitació de Groucho a un amic).

"He de confessar que vaig néixer a una edat molt prematura." (Groucho Marx)

"No puc dir que no estic en desacord amb vostè." (Groucho Marx)

"El matrimoni és la principal causa de divorci." (Groucho Marx)

"Es vol casar vostè amb mi? És vostè rica? Contesti primer la segona pregunta" (Groucho Marx)

"Fill meu, la felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna..." (Groucho Marx)

"A les festes no s'assegui mai; pot asseure's al seu costat algú que no li agradi." (Groucho Marx)

"He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment en el descans." (Groucho Marx)

“Potser el treball dignifique l’home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.” (Joan Fuster)

“És molt trist haver-se de sentir trist” (Joan Fuster)

“Una dona només fa marxa enrere per agafar impuls.” (Zsa Zsa Gabor)

“Sempre que algú s’acosta per parlar-me de Déu, acaba demanant-me diners.” (Woody Allen)

“Quan tothom em dóna la raó, començo a pensar que estic equivocat.” (Oscar Wilde)

“El cinema ajuda a pensar. La televisió a dormir.” (Jaume Perich)

“Normalment fan falta tres setmanes per preparar un discurs improvisat.” (Mark Twain)

“Dins d’un avió el temps passa volant” (Woody Allen)

“M’agrada la pornografia en Braile” (Woody Allen)

“Es va suïcidar, era el més gran intel·lectual que coneixia i va deixar una nota que deia: surto per la finestra” (Woody Allen)

“El sexe sense amor és una experiència buida, però com a experiència buida és de les millors” (Woody Allen)

“El meu psicoanalista em va avisar que no sortís amb tu, però ets tan bonica que vaig canviar de psiconalista” (Woody Allen)

“De petit patia incontinència, i com que acostumava a dormir amb una manta elèctrica, no parava d’electrutar-me” (Woody Allen)

“És més fàcil reconèixer que vam fer l’imbècil fa deu anys que no pas fa deu minuts” (Perich)

“Si et foten una coça als collons, més val oferir l’altra galta, perquè si te la tornen a fotre al mateix lloc, anem llestos!” (Perich)

“Els paraicaigudistes són els únics militars que ascendeixen gràcies als descensos” (Perich)

"El perquè de la forma de les piràmides és ben simple: a mesura que les anaven construint s’acabava el pressupost” (Perich)

“Déu va fer el món en sis dies. Encara ningú sap perquè tenia tanta pressa. Així el tenim com el tenim.” (Perich)

“L’únic animal que pot riure’s de si mateix és l’home. Tanmateix no té cap mèrit: és l’únic que té motius per enriure-se’n” (Perich)

“Hi ha una cosa pitjor que ser un fill orfe: ser el pare del fill orfe” (Perich)

“L’aigua és un líquid incolor, inodor, insípid, estúpid, imbècil, cretí...” (Perich)

“Els infants. El plor dels infants és el més entendridor del món la primera hora i mitja” (Perich)

“L’esclavitud no ha estat abolida, s’ha posat en nòmina.” (Perich)

Respira fondo!

2011-05-12T17:49:00.001+02:00

No sé vosaltres però a mi em sona a castellanada... a mi em surt de dir: "pren-te un respir". El pitjor de tot és que això és a la Universitat de Barcelona, a la facultat de filologia. I no és la primera pífia que trobo. Tampoc voldria omplir aquest blog de pífies d'aquesta mena, però quan faig un examen on se m'exigeix un cert de nivell de coneixement de llengua, tinc tendència a recordar-me no gens alegrament d'aquesta mena de coses...

Un moment per l'extrem sud

2011-04-29T18:12:00.002+02:00

Certament anar de visita tres dies a un lloc i conèixer-ne unes poques persones dóna per poc. No dóna per generalitzar, ni per fer grans afirmacions. Bé, no és la primera vegada que visito el país valencià, territori desconegut per a la majoria de catalans del principat. Però sí ha estat la primera vegada que he anat a Elx i rodalia.

Allí, per fi, hi vaig conèixer personalment en Joan-Carles Martí, un il·licità, un català-valencià o un valencià-català, bé, un valencià, vaja, un català... ves que no sigui tot el mateix, però en tot cas un home “glocal”, xerraire com n'hi ha pocs, de vocals obertes i ves baixes. Un enamorat de la seva terra i de la seva llengua.

Sí, pràcticament tota la retolació pública d'Elx és en català. Passejant-hi, i quant a aquest aspecte, no saps si ets a Solsona o a Elx. I sí, a Elx el català s'hi parla. A diferència de Catalunya, és molt probable que un desconegut mai se't dirigeixi en català a la primeria, però després molts canvien, si els parles en català. I els que no canvien, són receptius a la llengua i miren d'intercalar-hi paraules. Però, també he de dir que he sentit moltes converses en català a la ciutat d'Elx. Encara que he de dir que alguna cosa que altra m'ha sobtat com ara la visita a una llibreria anomenada Ali-i-truc, de caire valencianista, amb una bandera de la Corona a fora per Sant Jordi, i amb una bona col·lecció de llibres en català, però on cap de les tres dependents amb les que vaig parlar va dir una sola paraula en català. Crec que això a la resta del territori seria bastant impensable.

Una altra cosa ja és anar a Alacant, on la retolació de l'ajuntament en castellà, reflecteix la que és l'única llengua del carrer de fa uns anys ençà. Per bé, que he de dir que amb l'única persona que vaig parlar a Alacant, em va contestar en català. És un noi que ven els tiquets per anar i tornar a l'illa de Tabarca, illa, sense dubte, catalanoparlant i realment bonica. Una altra altra cosa és la qüestió de la toponímia. A l'igual que el nord i el centre del País Valencià, la toponímia continua ballant, en el sentit que l'administració local, i no sempre, es queda sola fent servir els topònims en català, que segurament són els originals. Així, el sector privat utilitza molt majoritàriament Elche, Alicante, Alcoy, Jijona, etc. Curiosament són els topònims amb forma catalana els que admeten la doble forma, els que admeten aquest ball de lletres, perquè els topònims de les zones castellanoparlants, així com els topònims de províncies monolingües en espanyol, però amb topònims amb una forma catalana tradicional mai tenen tantes atencions. Mai he vist Zaragoza/Saragossa a la ciutat en qüestió, ni tampoc he vist mai Teruel/Terol o Murcia/Múrcia en els respectius llocs. Per bé que tampoc ho pretenc, ni conec a cap catalanoparlant que ho hagi pretès mai. Ja fa temps que els almogàvers no hi són. Per bé que a Catalunya i a les Balears aquesta qüestió ja fa força temps que està resolta.

I Guardamar! Què puc dir d'aquesta mítica ciutat? Allò de Salses a Guardamar... doncs, bé, és una ciutat molt turística, amb un aiguabarreig de retolació bilingüe. On segons llegeixo per algun cantó, fa 15 anys hi havia un 40% de catalanoparlants i ara només n'hi ha un 20%, gairebé tot degut a l'arribada de gent de parla no catalana. Però a més, a Guardamar s'hi barreja la destrossa que s'ha fet al litoral, on agafa la seva màxima força a Torrevieja, ciutat castellanoparlant i podria dir que anglòfona.

Pujant amunt, he de dir que hem va agradar molt Xixona i Alcoi. Renoi! Allí sí que se sent parlar la llengua, grans i xiquets! Però es fa estrany veure la retolació de la majoria de comerços en castellà, i més en pobles d'aquesta mena, que seria com anar a Banyoles, Manresa o Tàrrega... Ja és veu quina és la política lingüística del govern valencià i de les autoritats locals. Continuar anorreant la llengua, menystenir-la, desunint-la, no utilitzant-la, però no saben que han topat amb gent com en Joan-Carles Martí, i molts altres que no defalleixen, ni defalliran.

ai! Ikea.... Gràcies, Ikea!

2011-04-29T15:26:00.005+02:00

Ai! Ikea! aquestes faltes d'ortografia! però què no feu servir corrector? és clar que només comet faltes d'ortografia aquell que escriu, més encara, només comet faltes en català aquell que escriu en català. Aquell que l'utilitza. Gràcies Ikea per utilitzar el català als catàlegs, a les promocions i a la retolació de les botigues. Per la resta, bé, entre tots ho anirem fent tot. I per aquells negocis catalans que passats 30 anys de democràcia encara viuen d'esquena a la llengua, que obrin els ulls d'una vegada, amb faltes o sense.

Lip dub per la llengua

2011-04-28T20:40:00.002+02:00

De la gent de la Plataforma per la Llengua.

una classe de sànscrit a la UB

2011-04-26T12:44:00.004+02:00

Aquesta és una classe de sànscrit impartida a la Universitat de Barcelona per la Dra. M. Elena Sierra. En aquesta classe, ella recita primer i, en acabat, els alumnes segueixen. Pot ser que abans d'escoltar-ho hi hagi propaganda.

En cas que no us funcioni cliqueu aquí.

en espanyol també s'hi fan faltes...

2011-04-26T12:01:00.005+02:00

Foto feta per un servidor a Picassent, a l'Horta. Al costat mateix de L'Alter, restaurant on fan les millors paelles del món!

Deu preceptes bàsics que l’empresa hauria de tenir en compte davant del consumidor català.

2011-04-14T12:22:00.005+02:00

Deu preceptes bàsics que l’empresa hauria de tenir en compte davant del consumidor català.

1. El consumidor català té els mateixos drets que qualsevol altre consumidor. No en té més ni menys. Per tant, tot allò que fem per a les comunitats lingüístiques que tenen un pes econòmic similar o inferior a la catalana, ho hem de fer també com a mínim en català per al consumidor de casa nostra.

Una bona manera d’entendre el potencial econòmic del català és equiparar les nostres actuacions en aquesta llengua en igualtat de condicions que ho faríem amb els danesos, els noruecs o els finesos pel que fa llurs llengües en sengles països.

2. La normativa vigent i els drets lingüístics del consumidor han de ser de rigorós acompliment per part de l’empresa. Una empresa seriosa ha d’acomplir al peu de la lletra tant les obligacions de la legislació pel que fa a l’ús del català com l’acompliment estricte dels drets legals del consumidor pel que fa a la llengua.

No hi ha consumidors de primera i consumidors de segona. No hi ha lleis de primera pel que fa a altres llengües i lleis de segona pel que fa al català.

3. No hi ha responsabilitat social ni consum responsable sense l’ús normal del català. La responsabilitat social de l’empresa no té en compte només l’elaboració del producte, sinó també el respecte vers el consumidor. L’ús del català forma part d’aquest tracte de respecte i és inherent a la responsabilitat social de l’empresa i a l’aplicació d’un bon codi de conducta.

No hi ha responsabilitat social sense l’etiquetatge, les instruccions, el web, la retolació de l’establiment, els serveis d’atenció al client, l’atenció oral... en català.

4. Les pors i els prejudicis personals a l’hora d’emprar el català no han de pesar més que l’interès comercial. Tots, i per descomptat també l’empresariat, pot tenir pors, dubtes, manca d’autoestima vers la llengua, submissió lingüística en el seu ús, anècdotes personals; però dins del món empresarial hem d’abandonar aquestes percepcions i basar-nos purament amb qüestions de mercat i de màxima atenció al consumidor pel que fa al català, tal com fem amb la resta de llengües.

El conjunt de consumidors de parla catalana conformen una comunitat amb prou pes comercial per tal que totes les activitats adreçades al gran consumidor siguin àmpliament rendibles en català.

5. No hem de barrejar ideologies ni qüestions identitàries com a arguments d’ús o no del català. Si emprem el català és per raons purament comercials i de màxima qualitat en l’atenció al client, i naturalment d’acompliment de la legislació i dels drets del consumidor. Emprar el català no forma part de cap ideologia, com no forma part de cap ideologia ni activitat nacionalista emprar l’anglès, el castellà o el danès d’acord al mercat on ens adrecem. En aquest aspecte la llengua catalana no ha de constituir una excepció.

No emprar el català en un mercat on aquesta llengua és plenament present i a més és pròpia del territori on ens adrecem, sí que seria prevaler les qüestions ideològiques per damunt del tracte normal i responsable vers el client.

6. L’empresa que no innova, no avança ni progressa. El català forma part d’aquesta innovació. A vegades les inèrcies empresarials o la por a la innovació ens priven d’avançar i per tant de millorar en l’empresa. Si encara no emprem el català, no ens faci por d’anar-lo introduint. El català forma part d’aquests canvis.

Som al segle XXI, no ens faci por modernitzar els esquemes, no ens faci por introduir el català.

7. L’ús del català no és un cost, és una necessitat i una inversió. El català no constitueix una excepció respecte a les altres llengües. Hem d’emprar el català per coherència amb el mercat i cal assumir-ho com una necessitat, de la mateixa manera que en l’existència d’un contracte de treball o en la no explotació laboral dels treballadors hi hem de destinar uns recursos que assumim com a necessaris. En el cas del català, però, a més comporta uns beneficis, atesa la demanda i el potencial econòmic del mercat en qüestió.

Si estem disposats a fer la despesa per emprar el portuguès, el grec, el neerlandès, el finès o el danès en els respectius territoris;, com podem gosar dir que no ho fem en català per qüestions de costos? El català no té cap cost afegit que no tinguin aquestes llengües.

8. No hem de sacrificar en cap cas el drets bàsics del consumidor català en benefici d’actituds puntuals de caire racista o xenòfob. No hem d’equiparar els drets i demandes fonamentades dels consumidors amb actituds minoritàries xenòfobes o racistes. Encara és molt pitjor sobredimensionar aquestes actituds puntuals xenòfobes tot donant-les més valor que no pas a les demandes de respecte al consumidor.

No és el mateix atendre les demandes dels consumidors per tal que el català sigui també present que desprestigiar la seriositat de l’empresa equiparant-les amb actituds d’aquells que, tot i disposar del producte en llur llengua, no volen que també hi sigui en català.

9. El català és la llengua pròpia de Catalunya. D’acord als principis legals, històrics i socials, el català és la llengua d’ús preferent i comuna dels catalans, independentment de la llengua que parlin.

No ens faci por adoptar-la com a llengua per defecte i posteriorment adequar-nos si cal a la llengua pròpia de cada client o consumidor. No hem de menystenir ni infravalorar les capacitats per entendre la nostra realitat de tots aquells que tenen altres llengües diferents de la nostra. Si viuen a Catalunya, ells també són catalans i no els podem pas negar la nostra llengua.

10. No som els primers que fem les coses en català. Amb una actitud oberta descobrirem que l’ús del català és ben present, no només en moltes empreses, sinó en importants multinacionals i grans indústries. Si fem una anàlisi objectiva veurem que molts d’aquests canvis són força recents, perquè l’ús del català va creixent dia rere dia justament en les empreses pioneres del mercat.

Apunta’t al carro del català, apunta’t al carro de la responsabilitat vers el client. No et quedis enrere.

Text creat per la comissió d'empreses de la Plataforma per la Llengua

Cartell a la UB, facultat de filologia

2011-04-12T18:54:00.005+02:00

Prometo que no és cap broma!

Afegitó: Han passat dos dies i el cartell continua intacte a la mateixa porta.

sobre l'origen de les llengües

2011-04-01T16:11:00.000+02:00

UNA SOL•LICITUD CORDIAL NO ÉS UNA ORDRE

2011-03-29T12:38:00.002+02:00

UNA SOL•LICITUD CORDIAL NO ÉS UNA ORDRE
El Singular Digital
Carles Palau
Tallers per la Llengua

"Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català"

Carles Palau
Tallers per la Llengua

Amb ja diversos anys d’impartir Tallers per la Llengua, hem pogut anar recollint tota una sèrie de reflexions i argumentacions (i també fal•làcies estereotipades) que molts dels assistents als taller utilitzen per a justificar els seus hàbits lingüístics, per exemple l’estès costum de passar-se a l’espanyol només pel fet que l’interlocutor hi parli. La gran majoria d’aquestes justificacions és prou comprensible que la gent les esgrimeixi, tenint en compte el tip de condicionaments que al llarg de la Història han pressionat la nostra comunitat lingüística perquè ens aveséssim a canviar de llengua. Però, tot i així, podem dir que moltes d’elles les podem considerar incorrectes.
Ara m’interessa desgranar una reflexió que he sentit diverses vegades tant a dins com a fora dels tallers: “Jo, quan algú em demana de males maneres que li parli en castellà, planto cara i segueixo en català. Ara bé, si m’ho demanen educadament llavors sí que no tinc problema en canviar de llengua”.

Doncs bé, penso que actuar segons aquest criteri (mantenir-se en català sols quan l’altre és agressiu) conté dos errors importants. En primer lloc, un error des del punt de vista de com exercim les nostres llibertats individuals en general, més enllà de les qüestions lingüístiques. Em sembla molt bona idea no tenir per costum obeir quan algú ens demana alguna cosa de males maneres, tant si és canviar de llengua com si és cedir el pas a la cua del supermercat. Però també penso que quan ens ho demanen respectuosament seguim gaudint del dret d’actuar lliurement. En tot cas, sí que ens posarem d’acord que les coses cal demanar-les i respondre-les amb bones formes, però això ja és un mínim de partida.

Tot sovint, les sol•licituds expressades amb respecte tenen forma de pregunta, i això implica que tenim dret a contestar-hi sí o no. A la majoria de gent li han ensenyat a obeir, i sobretot a obeir molt immediatament sense temps per a pensar i decidir. Però en veritat, ens podem concedir un parell de segons per a decidir què volem fer i, amb el mateix respecte, podem respondre expressant les nostres preferències. L’altre em demana tal cosa, i jo què vull? Vull deixar-lo passar? Realment l’altra persona té més pressa que jo? O en el cas que ens ocupa: vull parlar en la llengua que tria l’altre? La seva comoditat de sentir la seva llengua és més important que la meva preferència per parlar jo en la meva? De debò de debò que aquesta persona no entén el català? Siguin quines siguin les respostes, hem de saber que en aquesta vida no estem obligats a obeir cegament, tampoc tot allò que ens sigui proposat tal com cal. No dic que mai a la vida no puguem decidir de parlar efectivament en espanyol; sí que dic que som nosaltres qui ho hem de decidir. Les nostres respostes cordials poden tenir una forma com “gràcies, jo també em sento més còmode parlant en català; tu pots parlar com prefereixis, entenc bé el castellà”.

I en segon lloc, reservar-nos el dret de seguir parlant en català només quan el canvi de llengua ens ha estat sol•licitat amb mala educació conté un error de com plantegem les funcions del català a l’hora d’interactuar amb parlants d’altres llengües. Si només restem fidels al català en situacions violentes, li estem reservant a aquest idioma una funció de confrontació, d’arma de contraatac. Així privem la nostra llengua de fer una funció acollidora en les converses normals i cordials, les quals es poden desenvolupar, per exemple, parlant cadascú la seva llengua (i tant que sí!).

Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol (o si provem de fer-ho si més no algunes vegades), posem en pràctica aquí i ara que la nostra llengua és oberta i per a tothom, que la parlem amb molta dignitat i llibertat, i que no la vindiquem per a diferenciar-nos sinó per a cohesionar-nos. A més, tot sovint descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català. És sorprenent.

El Singular Digital

per / per a

2011-03-19T19:25:00.002+01:00

Ja fa temps que els gramàtics de casa nostra es barallen sobre el tema del "per" i del "per a".

Crec que de les propostes més fermes i plausibles fins ara, hi ha les d'en Fabra, i les d'en Coromines-Solà. Ignoro si n'hi ha alguna més digna de mencionar, i ja perdonareu la ignorància d'un aprenent de lingüista, que no de bruixot, com jo.

El cas, és que despús-ahir vaig anar a la famosa "Campana" de Barcelona, o sigui, a la Prefectura Provincial de Trànsit o alguna cosa per l'estil. Allí, vaig veure un formulari escrit en castellà i les diverses llengües "autonòmiques" (ecs). A part del gallec i del basc, en català hi posava:

"sol·licitud d'examen lliure per (a) conduir".

Això sí que és una solució salomònica! Sí és que a vegades valorem poc tot l'esforç que des de Madrid fan pel català. Bé, ironies a part, no és cap solució salomònica, o si més no quant a temes ortogràfics i gramaticals, sinó que és una empententa més cap al secessionisme i la disgregació del català. Tots sabem que de Tortosa en avall tothom diu: "per a conduir" i de Tortosa cap a munt, diem: "per conduir". És clar, que deuen haver vist que el text era idèntic, i per allò del temps de crisi i que l'imprès era un paper petit, han aplicat mesures d'estalvi, i mesures de fer el ridícul. Aprofito i dic que han aplicat la norma Coromines-Solà, que és menys ambigua.

Àfrica a la Vila de Gràcia

2011-03-19T19:19:00.002+01:00

Àfrica? doncs no, això és un casament celebrat a la plaça de la Vila de Gràcia, a Barcelona. I és que qui no veu món és perquè no vol!

Llengües emparentades?

2011-03-19T19:10:00.003+01:00

Tot passejant per Gràcia, a Barcelona, m'he trobat aquest cartell:

Serà que el català i el vietnamita (no sé perquè no diem vietnamès) són llengües emparentades?! Ostres, però, un servidor acostumat a llegir cartells en català escrits de qualsevol manera i forma, aquí hi llegeix: "Anem, ah, noi!" ... bé, el pas de "hà" a "ah" seria degut a una metàtesi produïda per la nasal que precedeix, el demés és pura convenció ortogràfica ;-)))

Les contradiccions de la UB: secció filologia

2011-03-15T17:52:00.003+01:00

És ben sabut, i sinó ja us ho dic jo, que als alumnes catalanoparlants se'ns requereix també de saber castellà per estudiar a casa nostra. Un requisit que no és igual per a tothom. Als alumnes al·lofons vinguts de fora no se'ls requereix que hagin de saber el català, però el que és més greu és que els professors, aquells que se suposa que ens han de donar exemple i ens han de formar (la majoria són doctors en alguna), tampoc. Aquest fet s'agreuja quan parlem de la facultat de filologia i lingüística, un lloc on sembla que la qüestió lingüística l'haurien de tenir coll avall.

El paradigma de tot plegat, i el que m'ha impulsat a escriure aquest escrit, ha estat avui en una classe on la professora, amb la complicitat d'alguns alumnes, s'exclamava del fet que la majoria dels alumnes de l'esmentada facultat no sabessin els significats de certes arrels cultes, com ara: logo, pèdia, màquia, meso, etc. El que no ens ha dit aquesta professora, que ja té una edat i que fa uns quants anys que s'arrossega per la UB, és que ella mateixa és incapaç d'articular més de tres paraules seguides en català i, creieu-me, que això és més trist que no pas saber que recoi vol dir glotofàgia.

Desastre a les Illes Balears

2011-03-11T14:38:00.001+01:00

Només un 36,07% dels ciutadans té el català com a llengua pròpia per culpa de la colonització.

Un 36,59% no sap ni tant sols parlar la llengua del país.

Un 48,85% dels estrangers no espanyols ni l’entén.

La colonització de les Illes està portant aquest territori a una descatalanitzacio brutal, com en d’altres indrets del país. Les dades del darrer estudi de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears són demolidores. Només un 36,07% dels habitants té el català com a llengua pròpia, el 15% no entén el català i el 36,59% no el sap parlar. Aquestes dades són encara pitjors en les franges d’edat més joves. Un 41,85% dels habitants de 16 a 35 anys no el sap parlar, i tampoc un 40,37% dels d’entre 36 i 50 anys. El territori on hi ha més gent que no el sap parlar és Eïvissa (39,60%). Només el 19,56% estrangers no espanyols el sap parlar, i un 48,85% ni l’entén. Només el 38,42% de ciutadans procedents d’una altra comunitat que no siguin el País Valencià i Catalunya s’ha dignat a saber parlar català.
El 50,58% dels vinguts de fora que fa més 14 anys viu a les Illes no sap parlar encara el català ni el parlarà, segurament, mai. Aquesta xifra puja fins al 71,78% entre els vinguts fa entre 4 i 17 anys. Un de cada cinc estrangers no espanyols fins i tot creu que el castellà és la llengua pròpia de les Illes.

Font diari digital Som Notícia: http://somnoticia.cat/2011/03/10/desastre-a-les-illes/

Em quedo amb el quefe

2011-03-07T21:20:00.004+01:00

Entre aquests dos cartells hi ha més de cent anys de diferència.

Si hagués de triar entre dues errades, em quedaria la de "quefe", per ser més "genuïna". Deixeu-me que m'expliqui. Sí, "quefe" és un castellanisme, però adaptat a la fonètica catalana i més en una època que segurament aquest so els sonava tan aliè, estrany i difícil com ara intentar fer sons guturals, clics, o tons en xinès. Malgrat tot, el català ho adaptava a la seva manera i l'estructura de la llengua continuava sent genuïna, el català es continuava parlant en català. Al capdavall, d'influències totes les llengües en reben. En canvi, el segon cartell, malgrat no haver-hi cap falta d'ortografia, ni cap element forà, l'estructura no és correcta, o sigui, la persona que ha escrit això potser ha anat a escola en català i sap com s'escriuen les paraules, on es posen els accents, com es fan els plurals, etc., sap la teoria, sí, però diria que de català, català, ben poquet, i això ja és més preocupant. No entén l'estructura de la llengua, no la té interioritzada, potser no la utilitza, potser no té aquella espontaneïtat i aquella naturalesa d'aquells que deien "quefe", que tampoc devien saber pronunciar la c castellana (la fricativa dental sorda). Ara tothom sap dir "jefe" i "cerdo", i la gent diu "donar-se'n compte", o "se m'ha caigut" i no t'entenen quan els hi preguntes "quant te n'has fet?" (us puc prometre que a Barcelona m'hi he trobat) , o no saben que en català és "el sabater, el més mal calçat". És per això que em quedo amb el "quefe".

Últims grups humans no contactats per occident

2011-03-07T19:17:00.005+01:00

Vull posar unes imatges prou interessants dels últims grups d'humans que queden a la terra, i que no han estat contactats per occident. Segurament, seria molt interessant d'anar-hi i estudiar-ne el seu mode de vida, la seva llengua, costums, etc., però seria fatal per a ells. El millor que podem fer és preservar el seu entorn perquè puguin viure en pau per sempre més. Que ningú els contacti, si us plau.

Les imatges:

http://www.indigenasaislados.org/imagenesbrasil

La lleialtat lingüística a SI: un treball de recerca

2011-02-24T17:32:00.004+01:00

si_socio

El català em sedueix

2011-02-21T15:53:00.002+01:00

Edicions 7dquatre i Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català, un recull dels articles que diversos membres de l’entitat hem publicat a mitjans com El Punt, El Singular Digital o L’Escletxa, entre d’altres. El llibre exposa els nostres enfocaments i la nostra manera de treballar i mira d’aportar punts de vista que permetin als lectors adoptar l’hàbit de mantenir-se còmodament en català, ajudant d’aquesta manera a reforçar l’ús social de la llengua. Si el tema us interessa, el podeu comprar al web de Tallers per la Llengua, al de 7dquatre –tot i que actualment està en reconstrucció– i en les presentacions que n’anirem fent.

El català, en ple segle XXI, continua sent una llengua minorada i sotmesa a les agressions provinents, no només dels estats espanyol i francès, sinó també d’institucions polítiques dels Països Catalans carregades d’autoodi. Sense anar gaire lluny, en tenim un nou exemple en el tancament dels repetidors de TV3 per part de la Generalitat valenciana, l’enèsima demostració que el Govern valencià està en mans de persones incultes –dir que català i valencià són llengües diferents és una demostració pública d’incultura– o mentideres –si saben que és la mateixa llengua, que ho han de saber per força, només ens queda l’opció de pensar que són uns mestres de la farsa–; de persones totalitàries –es neguen a acceptar interpretacions de la realitat diferents de les que ells pregonen–, i de persones antidemòcrates –passen per alt els centenars de milers de signatures que han demanat que TV3 es pugui veure arreu–. Per molt que es disfressin de demòcrates, continuen sent els mateixos que fa setanta-cinc anys van conspirar contra la llibertat, aquells que només entenen l’ús de la força, l’extorsió, la negació de la llibertat i el pensament únic. I contra la força, només hi podem oposar la feina ben feta, la creativitat i la seducció. La seducció d’un poble desacomplexat.

Text i imatge extrets del blog davidvilairos.blogspot.com/2011/02/el-catala-em-sedueix.html

Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics

2011-01-18T20:50:00.004+01:00

Bé, això no ho dic jo, si no que ho diu l'exlehendakari Juan José Ibarretxe a les seves memòries. Vull posar-ne un fragment extret de la Lletra 94, del fòrum Catala Sempre. És realment un fragment bonic, i s'estigui d'acord o no amb les idees polítiques del senyor Ibarretxe, penso que denoten la grandesa humana d'una persona que hauria pogut rebre perfectament un premi Nobel a la pau, sinó que aquests premis, segons l'any, sembla que perdin pistonada.

"Nascut a Llodio, a l’Àlaba de llengua castellana, ni a casa seva ni a tot el seu entorn es parlava ni una sola paraula en basc. Tampoc el va necessitar quan va ser escollit batlle de Llodio, ni les seves primeres actuacions polítiques que el van portar al Parlament. Ni tan sols quan va arribar al càrrec de vicelehendakari, el segon home fort políticament del país. Va arribar, però, el moment que des del seu partit, el Partit Nacionalista Basc, li van fer arribar la conveniència de preparar-se per acceptar la seva nominació per lluitar a les urnes per ser el nou lehendakari d’Euskadi. Va ser llavors que Ibarretxe va dir rotundament que no. Davant la incomprensió de la seva negativa va haver d’explicar-la: “el President d’Euskadi ha de parlar en èuscar i jo no en sé... Tots els lehendakaris anteriors, Agirre, Leizaola, Garaikoetxea i Ardanza sempre han parlat en èuscar...”

Les pressions del seu partit van ser tan fortes que a l’estiu de 1997 va acceptar i immediatament va començar un curs personalitzat d’èuscar. Sis mesos més tard, en l’acte solemne de proclamació de la candidatura, davant de l’Assemblea Nacional del Partit Nacionalista Basc, Ibarretxe va pronunciar el seu primer discurs públic en èuscar. No solament va ser un discurs reeixit, sinó que tot seguit va voler explicar el perquè de la seva decisió. El que segueix són les seves mateixes paraules:

“L’èuscar és la nostra llengua. No és l'única llengua nostra, però és la nostra pròpia llengua. I què puc dir sobre el meu èuscar, o més ben dit, sobre el meu nivell d’èuscar? Avui em seria fàcil llegir un paper davant vostre. Però no ho vull fer. Vull dir-vos això i de pas mostrar-vos el meu nivell d’èuscar.

Sóc alabès, natural de Llodio, i hi resideixo. L’èuscar es va perdre en la major part d’Àlaba, i també a Llodio. Els homes i les dones de la meva generació no es van escolaritzar en èuscar. L’èuscar no es coneixia a les llars i, per això, gairebé ningú no el sap, tret de la gent jove. Ara, contràriament i per sort, les coses han canviat. Les meves filles parlen l’èuscar com molt altres nens i nenes.

Fa uns anys jo no sabia ni una paraula en èuscar i ara l’estic estudiant amb afany. Crec veritablement que el lehendakari ha de saber l’èuscar. El lehendakari següent, igual que els anteriors, ha de ser bascoparlant.

Vaig progressant, pas a pas, en el coneixement de l’èuscar i així ho continuaré fent. Dominaré l’èuscar cada dia millor. Aquest és el meu compromís i vull expressar-lo davant de vosaltres.”

I va acabar amb un Hitza hitz, que vol dir, “La paraula és la paraula.”

Temps després, deia que “l’aprenentatge de l’èuscar constitueix una part de la meva vida de la que em sento més orgullós. He vist que si tu estimes una cosa, i jo estimo l’èuscar, és possible. En aquest sentit tinc una vivència bonica i íntima, com ha estat el canvi d’idioma en la relació personal amb les meves filles. Des de fa sis anys, la llengua de relació amb les meves filles Eneritz i Miren Nekane és l’èuscar. Això ha comportat un canvi cultural enorme, i m’ha aportat molt en la meva vida. Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics.”

El 23 de gener d’enguany, un dia clau per a la llengua catalana

2011-01-17T13:21:00.003+01:00

En una entrada del meu blog ja vaig fer referència a la qüestió de l'etiquetatge i consum. El dia 23 de gener entra en vigor la llei que diu que tots els productes, a Catalunya, hauran de tenir les dades bàsiques etiquetades en català. No sé sap si les dades han de ser en un lloc preferent, a sota, a dalt, o ben amagades i en lletra petita. Malgrat tot, si això és veritat ho celebraré amb una llauna de Coca-Cola etiquetada en català o una bona glopada d'aigua Font Vella, o potser amb un iogurt Danone, i al vespre, festa grossa que avui toca! farem anar un Durex i en llegirem les instruccions en català per primer cop?

Aquí teniu un article que n'informa d'una manera excel·lent.

Entre poc i Messi

2011-01-15T12:38:00.002+01:00

Voldria posar un fantàstic article de l'articulista David de Montserrat.

Sortir de l'armari a Donòstia

2011-01-06T00:16:00.006+01:00

Un article molt interessant de Ferran Suay sobre les atituds* o attituds* lingüístiques:

Sortir de l'armari a Donòstia

i això és de l'excel·lent gent del TELP

* No és cap falta d'ortografia.

Una aplicació interessant

2010-12-26T13:02:00.001+01:00

http://www.oddcast.com/home/demos/tts/tts_example.php?sitepal aaah! i parla en català!

Com a consumidors, també tenim drets lingüístics

2010-12-21T14:50:00.003+01:00

El nou codi de consum elaborat per l'Agència de Consum, que pertany a la Generalitat de Catalunya, diu:

"4.1. D’acord amb el codi de consum de Catalunya, els productes s’han d’etiquetar en llengua catalana?

Sí. L’article 128-1 del Codi de consum de Catalunya estableix que les persones consumidores tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns, d’acord amb les seves característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, de manera especial, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.

Per tant, les informacions necessàries per al consum i l’ús adequat dels béns que hi hagi a l’etiquetatge dels béns que es comercialitzen a Catalunya han de constar, almenys, en llengua catalana."

Sembla fantàstic, oi? però, no, no ho és. Consum recull aquest dret, però què passa quan aquest dret és vulnerat? doncs, no passa res. Per què? doncs perquè tenim el dret a tenir un etiquetatge en català, sí, però no hi ha cap llei que reguli aquest etiquetatge en català (com han de ser les indicacions, on han d'anar, etc.), ni cap llei que sancioni a les empreses que no compleixin aquest requisit. Per tant, és un dret que no podrem exercir, perquè no el podem exigir ni per activa, ni per passiva. Per què la Generalitat no fa la llei? PERQUÈ NO TENEN PEBROTS "d'enfrontar-se" als empresaris! Uns empresaris que exporten i que estan acostumat a etiquetar en 30 llengües, però, recoi, és que la llengua catalana no és d'eixe món. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

PD. Extret de: http://www.consum.cat/qui_som/communicacio/codi-consum-catalunya/preguntes-codi/index.html#3

autoresposta en sànscrit de la meva nota d'ahir

2010-12-21T10:52:00.003+01:00

Aprofitant que estudio una mica de sànscrit autoresponc a la meva entrada d'ahir, plena de ràbia i de descepció:

तपः किं लक्सनं प्रोक्तं को दमश चा प्रकीर्तितह्: |
क्षामा चा का परा प्रोक्ता का चा ह्रिः परिकिइर्तिता || ३१३-८७||
Tapaḥ kiṁ lakṣaṇaṁ proktaṁ ko damaś ca prakīrtitaḥ|
kṣamā ca kā parā proktā kā ca hrīḥ parikīrtitā||313.87||

“Quina es considera l’austeritat per excel•lència i què és anomenat autocontrol? Quina és la mostra de tolerància més gran i què es concep com a vergonyosa?”
(Mahābhārata, vanaparva, 313.87)

तपः स्वधर्मवर्तित्वा मनसो दमनं दमः |
क्षामा द्वन्द्वसहिस्नुत्वम् ह्रीरकार्यनिअर्तनम् || ३१३-८८||
(Tapaḥ svadharmavartitvā manaso damanaṁ damaḥ|
kṣamā dvandvasahiṣṇutvaṁ hrīrakāryanivartanam||313.88||)

"La màxima austeritat és acomplir amb el deure propi, el domini de la ment és el més gran autocontrol, tolerància vol dir haver de suportar amb equanimitat la dualitat mental, vergonya és abandonar l'ocupació de forma impròpia."
(Mahābhārata, vanaparva, 313.88)

Movistar o com conservar la clientela

2010-12-20T17:38:00.004+01:00

Una anècdota ràpida:

Estic en procés de tramitar una portabilitat de Movistar a Yoigo. Crec que els preus són més avantatjosos, i m'han fet una bona oferta amb un telèfon que m'agrada molt. Lingüísticament parlant, és sortir del foc per caure a les brases... però bé, sembla ser quan comences a tramitar una portabilitat (canvi d'operadora) et truquen del que aviat deixarà de ser la teva companyia per mirar de convèncer-te. Avui m'han trucat per fer-me una contraoferta. Quan els he parlat en català m'han insultat i m'han dit, en castellà, que era un maleducat i que no atenien a la gent que parlava en llengües estrangeres. Que si volia parlar en català havia de trucar a un altre número (trucar, jo? si són ells els que m'estaven trucant!)... bones maneres per conservar un client, si senyor! els n'he dit quatre de fresques i he penjat. Sí, sé que no s'ha d'insultar, que s'ha de ser pedagògic, constructiu, integrador, ho sé, ho sé, ho sé....!!!

Quan de temps més haurem de resistir? quan de temps més ens haurem de mossegar la llengua i empassar la ràbia? FINS QUAN!!?

In languages we live (3a part)

2010-12-18T23:08:00.002+01:00

In languages we live (2a part)

2010-12-18T23:05:00.001+01:00

In languages we live (1a part)

2010-12-18T22:58:00.001+01:00

Què serà el català?

2010-12-18T22:18:00.002+01:00

"El que passarà amb el català serà el que vulguem que passi" perdoneu, però algú ho havia de dir, i no pas jo, sinó que Isidor Marí el president de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Una entrevista molt interessant:

http://www.tv3.cat/videos/3087350

sobre Bèlgica: junts o separats

2010-12-14T10:13:00.008+01:00

Vull posar el documentari que es va emetre aquest proppassat diumenge sobre Bèlgica. Des d'un punt de vista lingüístic el trobo molt interessant. Que passarà el dia que la consciència lingüística de casa nostra es comenci a equiparar a la belga?

Vegeu el vídeo aquí: http://www.tv3.cat/videos/3260890

en Yanomami

2010-12-08T20:43:00.002+01:00

Un bon amic que té contactes directes a l'altre cantó de la riba, per dir-ho així, m'acaba de passar una acta de l'Associació Hutukara Yanomami. Evidentment l'acta és en llengua yanomami. Bé, ara us en podria escriure uns quants paràgrafs sobre aquesta bona gent, però no ho faré perquè bàsicament seria un enganxar i copiar d'alguna pàgina web. Per tant, considero que això ho pot fer tothom qui tingui una mica de curiositat. El que sí faré, però, és posar-vos un petit extracte d'aquesta acta, perquè veieu quin aspecte té aquesta llengua.

"Mudanças climáticas thëha kami yanomae yamaki estutamoma. Kuë yaro kaho pata wamakiha yamathëã hirimai, hapão tëhë kami yanomae yamaki piriotimaki aithë urihiha yamaki kuakoki, kuë yaro kami yamaki urihipëhamë yaro pë kuaimi, mudanças climáticas akupru tëhë, maki mauu okimahio tëhë Yuri yamapë waimi, yaro urihihamë yamapë waimi. Inaha thë kua yaro napëpënë mundaças climáticas thëãha hiraihe, kuë yaro ipa yanohamë yaa hwama witinaha kami yanomae yamaki urihipë kuapëtha? Kami yanomae yamaki xiro kuaimi, komi napëpëxë yamaki maprario, inaha kami ya kuma. Napëpënë yamaki yopi taai wihi kami yanomae yamakinë Yamathë taimi. Kami yamakinë yamathë thaprarema yaro kaho pata wamakiha yamathëã hirimai kami yamakinë yamathë thaathaprarepënaha."

i tu, acceptes el repte?

2010-12-05T18:06:00.006+01:00

Vull posar un article prou interessant que ha sortit al diari Gara. Entre d'altres coses, em crida l'atenció de l'obstinació a fer servir al forma de gènere desdoblada... quina lata! Crec que això ho devien inventar els bascos... amb allò de "los vascos y las vascas" que tant deia el lehendakari Ibarretxe.

Rober Gutiérrez Director de Ziurtagiriaren Elkartea
Y tú, ¿aceptas el reto?

¿Podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Hace unos años la canción «Follow the Leader» nos puso a todos en danza. No voy a hacer una crítica musical aunque, si debo ser sincero, su estribillo pegadizo me ha venido a la cabeza mientras escribía estas líneas. Puede que sólo sea casualidad, pero desde hace unos meses, vengo escuchando en distintos foros ideas similares acerca de los factores que inciden en el conocimiento y en el uso de la lengua: que los procesos de revitalización de las lenguas necesitan líderes; que hacen falta personas o grupos referentes y, si son cercanos y famosos, mejor que mejor; que es primordial contar con una élite con la suficiente capacidad de incidir en el ámbito lingüístico; que es fundamental para la lengua vasca que los profesionales euskaldunes desarrollen su trabajo en euskera y de manera pública...

Soy consciente de que no es un reto fácil. Yo, al menos, no tengo una respuesta clara a la siguiente pregunta: ¿quiénes son los referentes de la sociedad vasca? Vivimos en una sociedad plural, donde no existe un único modelo válido para todos y todas. Seguramente, alguien que pueda ser líder para mí será un auténtico desconocido para una persona castellanoparlante. Y dudo de que entre las personas euskaldunes compartan los mismos referentes los habitantes de Gasteiz y los de de Zerain, porque la sociedad vasca está conformada por una extensa paleta de colores. Teniendo en consideración su actitud hacia las lenguas, ¿podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Queriendo vislumbrar un rayo de luz, he repasado varios sociómetros elaborados por el Gobierno Vasco (no dispongo de datos de Nafarroa ni de Ipar Euskal Herria), que realizó sendos estudios en 2004 y 2006 con el fin de identificar referentes dentro de nuestra sociedad. Desde entonces no se ha realizado otro similar, por lo que no podemos determinar si las referencias de entonces permanecen en el tiempo.

Los datos del Sociómetro Vasco 25, publicados en julio de 2004, revelan que entre los personajes públicos más admirados entre la ciudadanía de la CAPV, el 86% eran hombres, el 11% mujeres y el 3% restante grupos mixtos. Sin mencionar nombre alguno, la lista de las profesiones que representan es extensa. Una cuarta parte de la población señaló a una persona dedicada a la política, mientras que otra cuarta parte, el 23%, se decantó por músicos. A poca distancia se encuentran deportistas (19%) y actores y actrices o presentadores y presentadoras de televisión (14%). Completan la relación personas dedicadas a las siguientes profesiones: escritores y escritoras (7%), religiosos y religiosas (4%) y personas relacionadas con otro tipo de artes, que ejercen alguna labor humanitaria o relacionada con la problemática social, científicos y médicos (2%). Si nos fijamos en su procedencia, el 66% es nacido fuera de la CAPV.

Analicemos ahora el nivel de conocimiento del euskera que tienen estas personas referentes. Los datos del Sociómetro reflejan que la mayoría no saben euskera; en Gipuzkoa, entre los elegidos, los que hablan euskera no superan la barrera del 26%; en Bizkaia, el porcentaje no supera el 21%, y en Álava, la cifra baja hasta el 12 %. Cuanta mayor es la edad de las y los encuestados y menor el número de habitantes del municipio en que residen, el porcentaje de vascoparlantes elegidos como personaje más admirado es superior. En cambio, en las encuestas realizadas entre personas de mayor nivel de estudios, la tendencia es opuesta. Por otro lado, cuanto mayor es el nivel de conocimiento del euskera, los datos dejan bien a las claras que los vascoparlantes mencionas más referentes euskaldunes -el porcentaje asciende al 37%-; entre quienes saben un poco de euskera, un 19% elige referentes euskaldunes y, por último, entre aquellos que no saben euskera, la cifra no supera el 11%.

Después de esta tempestad de datos, un poco de calma... Seguramente ya habéis realizado este ejercicio de pensar en vuestros referentes o personajes admirados en alguna ocasión, y puede que lo hayáis comentado en vuestros círculos. No dudo de que la lista de nombres sea inagotable. La pervivencia de la lengua nos incumbe a todos y todas y es ahí donde cada uno de nosotros puede desempeñar la función de líder. Sin ir más lejos, en nuestro entorno más cercano todos y todas podemos generar opinión, motivar o actuar de forma modélica, eficaz, comprometida... En este mundo globalizado al que pertenecemos, si pretendemos incidir en el conocimiento y uso del euskera, son necesarias personas plurilingües que vivan el euskera en las familias, en el entorno educativo, en su tiempo libre, en las relaciones socio-económicas, en las nuevas tecnologías, en la red... Pero también lo son las personas que, sin tener un gran conocimiento de la lengua, transmiten una actitud favorable. Todos y todas tenemos que colaborar en esta misión. ¿Aceptas el reto?

Publicat al Diari Gara el 5 de desembre de 2010.

2010ko abenduaren* 05a

http://www.gara.net/paperezkoa/20101205/236074/es/Y-tu-aceptas-reto

*Abendua és desembre en "basc" i poso basc entre cometes perquè abendua en té poc de basc. Abendua és una llatinada -> adventus -> adventus redemptoris, l'arribada del redemptor, vaja que el mes de desembre és el mes de Nadal, el mes que va arribar el redemptor. Com devien dir desembre abans de la cristianització, els bascos? comptant que dividissin l'any en dotze mesos, és clar...

acord sobre el gènere

2010-11-22T15:41:00.001+01:00

http://www.gela.cat/Document.pdf

Llengua: Vilaweb i Josep Murgades

2010-11-18T17:23:00.004+01:00

Un vídeo molt interessant sobre la "política" lingüística a casa nostra:

http://www.vilaweb.tv/?video=6435

una de gènere

2010-11-07T20:39:00.002+01:00

El meu escrit és per mirar d'informar i, a ser possible, fer que es corregeixin certs usos indeguts que fem quan escrivim en català. N'hi ha un que s'està estenen molt quan mirem de ser políticament correctes. Això és, l'ús de les formes desdoblades com ara nens i nenes, tots i totes, benvolguts i benvolgudes, etc.

Hem de tenir en compte que això no són formes, ni estructures pròpies del català. Cal no confondre el fet de ser políticament correctes amb el fet de trencar i/o modificar les estructures semàntiques de la llengua. Trencant aquestes estructures podem crear confusions o absurditats com ara: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?); O per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques, i molts altres casos. Un exemple real que he pogut llegir no fa gaire és el següent:

“Benvolgudes i benvolguts companys i companyes solidaris”

Si analitzem amb deteniment aquesta oració tenim que: unes són les benvolgudes; uns altres són els benvolguts companys; i per acabar tenim unes companyes solidaris (no solidàries). Tot plegat un desgavell impressionant. Potser haurien d'haver escrit: “Benvolgudes companyes solidàries, benvolguts companys solidaris”; és clar que fent això no sortim del desgavell a part que el que podria ser una carta breu, esdevé una pàgina plena de duplicitats innecessàries.

Per començar caldria esmenar un error de la lingüística i de la filologia general, que va ser el d'adoptar els termes de femení i masculí per definir el gènere de les paraules. Això eren uns termes populars que van passar al món dels estudiosos i aquests els van adoptar. Per tant, ja partim d'un error terminològic de base. Potser, i m'ho invento, en podríem dir paraules de gènere A i de gènere B i hi traiem totes les connotacions i prejudicis. Les paraules de gènere A s'utilitzarien per a generalitzar de forma inclusiva, per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe masculí. Les del gènere B s'utilitzarien per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe femení. Penso que seria molt més fàcil d'aquesta manera. Potser cal que algú s'atreveixi a proposar aquests canvis de nomenclatura. Davant de la confusió actual amb aquests temes ara podria ser un moment òptim per fer-ho.

El fet que hi hagi paraules de gènere "femení" i d'altres de gènere "masculí" és un fet totalment aleatori. Diem un camió o una embarcació i les dues paraules no tenen cap mena d'indicador que ens digui perquè una ha de ser “masculina” i l'altra “femenina”, és més, les dues acaben igual. En català diem el senyal, en castellà la señal i en portuguès hi tornem amb un o sinal, en “masculí”. Les llengües s'han fet així.

Hem d'entendre que la categoria que n'anomenem gènere “masculí” no fa referència al sexe. Les paraules no tenen sexe (ni el practiquen!). La categoria no marcada, la neutra, la general, la que també s'utilitza pel gènere masculí, en català no té cap mena de marcador o partícula específica.

M'explico:

En castellà tenim: niño i niña. L'arrel és niñ i la -o ens indica gènere i sexe masculí i la -a el gènere i el sexe femení. El català no té marcadors de masculí, si no vegeu: nen i nena. La -a de nena ens diu que és femení, però què hi ha que ens digui que nen és masculí?

Què hi ha que ens indiqui que és masculí, amb oposició al castellà, per exemple, sobre paraules com "benvingut" (querid-o, estimad-o), "tot" (tod-o), etc.,? la resposta és: res. No hi ha cap partícula que ens digui que això és un masculí. En canvi en femení sí tenim una partícula que ens ho indica: benvigud-a, tot-a.

Uns exemples més que ens poden ajudar a entendre on vull arribar:

Què diem: Quan fas d'alt? o quan fas d'alt i de baix? preguntem quan fas d'alt, perquè s'entén que alt també inclou que puguem ser baixos. La paraula alt és la no marcada, la inclusiva, la neutra. La paraula baix és, en canvi, la marcada, la no inclusiva. Mai preguntarem quan fas de baix, perquè queda molt implícit que estem excloent als alts. Sempre preguntem quan fa d'ample, però mai diem quan fa d'estret, perquè quan diem ample s'entén que allò que volem mesurar podria implicar que també pogués ser estret. En aquests dos casos alt i ample són les paraules no marcades, les neutres.

Per tant, tenim que el català utilitza la forma no marcada, o sigui la que en diem de gènere “masculí” per a generalitzar de forma inclusiva. Una forma que també s'utilitza (s'aprofita) per al sexe masculí (els dels homes).

Així doncs, quan diem "benvolguts" estem utilitzant una paraula inclusiva i no marcada, o sigui, a dintre de "benvolguts" ja hi és tothom: homes, dones, nens, nenes, vells i velles. També ho és quan parlem dels "nens", de "tots" (en aquest cas tenim el tothom que ens esvaeix tots els dubtes), etc., a no sé que especifiquem d'alguna manera o altra que només ens referim als components del sexe masculí, excloent-hi expressament els del sexe femení.

Per una dèria ultra correctora i ultra políticament correcta, aquestes formes desdoblades s'estan utilitzant a dojo (l'administració catalana i satèl·lits en són uns abanderats) i l'únic que fem és utilitzar unes estructures que no són pròpies de la llengua, que són errònies, que indueixen a la confusió, i provoquen l'efecte contrari del desitjat, ja que si el que volem fer és no discriminar estem fent tot el contrari. Quan diem "benvolguts", com ja he dit, és inclusiu i no discriminatori (tots per igual), però a "benvolguts, benvolgudes" estem tractant els individus per separat, en fem distinció. Ens obliga, si ho volem fer “correcte”, a parlar contínuament i per separat, de tot el que afecta als “benvolguts” i de tot el que afecta a les “benvolgudes” per acabar concloent que el que els afecta a tots plegats és exactament la mateixa sèrie de fets. Per posar-ne un símil un xic estrafolari podríem comparar-ho amb aquell famós acudit de l'humorista Eugenio que anava sobre unes ovelles blanques i unes ovelles negres. El pastor s'entestava tota l'estona a diferenciar les ovelles blanques de les negres, quan al final, resulta que totes feien el mateix sense diferències. El podeu escoltar aquí:

Fins no fa pas gaire quan es buscava en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Això sí que era llenguatge sexista. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats i la no discriminació entre sexes, però no confonguem aquesta lluita legitima amb el gènere de les paraules. Compte, doncs, perquè juguem amb les estructures bàsiques de la llengua.

Som-hi!

2010-10-29T23:11:00.000+02:00

Joan Solà

2010-10-29T12:18:00.003+02:00

La mort inesperada de Joan Solà és, sens dubte, una gran pèrdua per als seus familiars, amics, col·legues, però també ho és per a la nostra llengua i per a aquells que se l'estimen. No pot ser que els bons se'n vagin, no, encara no!

Continuem sofrint, encara lluitem, ben aviat vencerem!

Espoli versus espoliació: una victòria pel català

2010-10-25T15:07:00.004+02:00

Subtítol: El dia que vaig aconseguir de canviar una paraula

El català, l'occità, l'espanyol, l'anglès, el francès, el portuguès i l'italià recullen la paraula espoliació, on totes les llengües coincideixen a definir-la, aproximadament, com a desposseir algú d'allò que li pertany o que li és legítim.

A més, en català, portuguès i espanyol tenim espoli. En espanyol, espoli, a part de tenir el mateix significat que en català, també té el significat d'espoliació, però en català no és així. El que ens trobem, però, és que el coneixement que els catalanoparlants tenen de la seva llengua, segurament

no és equiparable al que tenen els espanyols, anglesos, francesos, etc., de les seves respectives llengües. Aquí, ja sabem, que anem una mica amb una mà darrere i l'altra davant. La història ja la sabem, i el context el vivim. El català és una llengua subordinada, sotmesa, i altament interferida per la llengua dominant, que al sud dels Pirineus no n'és altra que l'espanyola. És per això que la gran majoria de gent quan parla en català sobre l'espoliació, fa anar la paraula espoli. Com quan abans dèiem busson per bústia, taiatru per teatre, metru/o per metre. Castellanismes o cultismes, com en el cas d'espoliació, on aquest cas el significat no és agafat directament de la font (llatí o grec), sinó a través d'una tercera llengua: l'espanyola. D'aquestes paraules que esmento i de moltes més, tenim la bona notícia que Pompeu Fabra les va corregir i adaptar a la morfologia del català, i encara més, que se'n va sortir de propagar-les, i ara són d'ús corrent i inqüestionable.

Un servidor que s'ha apuntat a fer política per allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, un bon dia es va adherir a Solidaritat Catalana. Fa uns dies se'ns va convocar a la primera assemblea nacional del partit que es va celebrar aquest proppassat diumenge 25 d'octubre. La qüestió és que se'ns havia enviat un text al qual hi podíem presentar esmenes. Jo mateix n'hi vaig presentar algunes, res, poca cosa, qüestions de matisos. Però a part de les esmenes, vaig fer una apreciació al text. Els vaig comentar que allà on hi deia “espoli” hi havia de dir “espoliació”, per les raons que esmento al primer paràgraf. No només no me'n van fer cas, sinó que ho van considerar com una esmena a defensar i sotmetre a votació a l'assemblea. No podia creure! Crec que el concepte entre espoli i espoliació no ofereix dubtes, entre d'altres coses perquè així és com hi consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, màxima autoritat normativa en llengua catalana. Per tant, no és la meva opinió. Per si fos poc, ni tan sols l'IEC s'ho han tret de la màniga, sinó que hi ha un aval de les llengües veïnes que en fan el mateix ús.

Un cop a l'assemblea, i previ a l'acte, se'ns va convocar als esmenaires. Les raons que se'm van donar per no admetre “espoliació” van ser que, malgrat que jo tenia raó, havien buscat les paraules espoli i espoliació al Google i espoli hi constava més vegades, i que l'ús d'espoli s'havia generalitzat (sí, és clar i qui deia bústia als anys 50, 60 i 70!?). No m'ho podia creure! M'haguessin punxat i no m'hagués sortit sang! El Google tenia més capacitat normativa que l'IEC! He de dir que cap dels ponents del document i que eren allà per a defensar la no inclusió de l'esmena era lingüista, ni filòleg, ni res per l'estil. Per tant, la seva decisió era que el Google podia més que ningú. Els meus arguments no van servir de res, pel que em va tocar d'anar a defensar l'esmena.

En aquell moment vaig voler retirar l'esmena, vaig dir-me i vaig dir-los que no sortia a parlar davant de 1000 persones a fer el ridícul per explicar una cosa que són faves comptades, i menys amb els arguments de pa sucat amb oli que se'm donaven. Senzillament surrealista! Però a l'últim minut una veueta interior em va dir: que carai! Fes-ho! Surt aquí davant i explica't!

El meu discurs va ser el que va ser, vaig tenir un minut i mig. Evidentment no duia res preparat i les paraules se'm van anar acudint mentre pujava la rampa, tot tremolós, cap a l'escenari.

He de dir que va ser un èxit d'aplaudiments, de comentaris i del que vulgueu i encara més. Va ser l'única esmena que no van aconseguir tombar i que, per tant, es va aprovar.

Segurament, desprès d'ahir, molta gent continuarà dient espoli de forma col·loquial, però puc dir perquè hi era, que va ser tema de conversa de molta gent durant tota l'assemblea i que potser hi ha un abans i un desprès, ja que molts sí que escriuran espoliació a partir d'ara. A més, molts dels ponents que en els seus discursos devien tenir escrit espoli van rectificar sobre la marxa, i van passar a dir espoliació, fent un èmfasi especial en la pronúncia de la paraula i amb la complicitat del públic assistent que aplaudia el gest.

Estic que aconseguir aquest canvi és anecdòtic, el que és important és el fet i la connotació que hi ha darrere de tot això que ens demostra que hi ha ganes de canvis, ganes d'independència, ganes de tenir una llengua vàlida, potent i no subordinada. La independència de Catalunya va de bracet de la independència lingüística del català. Que el català deixi de ser, ja d'una vegada, una llengua subordinada als usos i significats de l'espanyola!

En resum, una petita victòria pel català la qual voldria dedicar a Gabriel Bibiloni per fer-me obrir els ulls, sense ell saber-ho, amb els seus magnífics escrits anomenats: “Amb bones paraules”.

Apunts sobre lingüística

2010-10-16T16:24:00.003+02:00

M'agradaria de començar aquest article amb una cita, un xic llarga, però extremadament interessant, aclaridora i fins i tot emocionant, d'un llibre de la lingüista Carme Junyent:

"Si no deixem de veure la diversitat lingüística com una barrera, més que no pas com un patrimoni que cal conservar, si no aprenem a respectar les diferències més que no pas a escarnir-les i estigmatitzar-les, ben segur que moltes llengües aniran desapareixent.

Plantejar aquesta qüestió com un conflicte identitat versus eficàcia és, a més d'un parany, una fal·làcia. Al capdavall, l'única eficàcia real consisteix a poder viure en la pròpia llengua, la resta (dels contactes internacionals a l'ensenyament superior, etc.) són -hi han de poder ser- opcions personals, que no han d'impedir que cadascú sigui feliç en la llengua que li ha tocat. No podem aclucar els ulls davant el fet que el plurilingüisme no ha d'implicar en cap cas la imposició d'una sola llengua a tota una comunitat perquè [...] aquest és el primer pas en el camí de la substitució, i cal recordar-ho, la mort d'una llengua no és tan sols la pèrdua d'un mitjà de comunicació, sinó un sistema simbòlic creat al llarg dels segles per una comunitat que ha de tenir el dret a interpretar el món de la seva manera.

El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs, molt negre i més aviat curt. Això no ens eximeix, però, de la responsabilitat ni, sobretot, de la solidaritat. Si no ens preocupem ara de les llengües que moren, tenim dret a témer que també la nostra llengua acabi arraconada?"

Junyent, Carme. (1992) Vida i mort de les llengües. Editorial Empúries. Pàg. 93.

Penso que en molts casos, revitalitzar o normalitzar una llengua implica una revolta social, ja que només determinats canvis socials van dur aquella llengua a la minorització. Per tant, implica desfer una sèrie de coses que s'han fet per llei, per imposició, per prohibició, etc. En el cas del català, que és una llengua amb alguns símptomes de substitució, penso que encara podem revertir la situació. El fet de renormalitzar-la no queda exempt d'una certa revolució social que serà proporcional al soroll que facin aquells que s'hi oposin. Fins ara encara no n'hi hagut cap d'aquests processos de forma seriosa i decidida, per això molts diuen que aquí no hi ha conflicte lingüístic. En el cas del català, ja fa temps que penso que la seva renormalització és una simple qüestió inicial de pebrots per part de certs sectors de la nostra societat. És per això que no hem de defallir i que un procés de devolucionisme i de retorn a la normalitat és factible. Probablement la sobirania política d'una part del territori (la Catalunya autonòmica) seria un gran revulsiu a l'hora de fer lleis, de promociona-ne l'ús en tots els camps haguts i per haver, i tindria un fort impacte en la consciència dels habitants d'un nou país sobirà amb ganes i il·lusió de viure i de tirar endavant. I espero i desitjo que no deixés indiferent (ni lingüísticament, ni políticament) a la resta del territori catalanoparlant.

No descobreixo la sopa d'all si dic que el català gaudeix d'una mala salut de ferro. A vegades pot ser una llengua increïblement normal, però a vegades la busques i no la trobes. A dins del territori catalanoparlant hi tenim moltes realitats sociolingüístiques diferents. Conec alguns estrangers que amb poc temps han après el català. Conec una noia búlgara que viu a Vilafranca del Penedès i que parla el català perfecte! I una altra de japonesa que viu a Vilanova i la Geltrú i també el parla. Són gent que han percebut la necessitat de la llengua catalana en el seu entorn, de la mateixa manera que percebríem la necessitat d'aprendre el kalaallisut o grenlandès a Grenlàndia. Però no podem viure del que potser són anècdotes o excepcions, hem de viure de la norma i de la majoria i aquesta majoria ens diu unes altres coses. Agafem un mapa lingüístic del 1900 i agafem-ne un d'ara i veurem com el català s'ha encongit. S'ha perdut o és residual a nuclis geogràfics i de població tant importants com la Catalunya del Nord, Alacant, València i l'àrea Metropolitana de Barcelona. I s'està perdent a marxes forçades a l'Alguer, a Castelló de la Plana, Barcelona i Andorra sencera. A Palma la cosa està discutida. Tenim que al País Valencià la transmissió de la llengua es va escapçant en molts casos. A la Franja és on diuen que el català té una bona salut, això sí, dins de les famílies i en grups de coneguts de tota la vida. Penso que és una zona amb una pressió en contra de la llengua molt forta. I a Catalunya estem demogràficament anant cap a la minoria, pel que podria ser que aviat, per molt que transmetéssim la llengua intergeneracionalment, ja no servís de res. Ja sabem que la transmissió interètnica, si se'n pot dir així, és força anecdòtica. El català continua sent pels de la tribu. Per tant, el mapa s'encongeix cada cop més i no sé pas com serà d'aquí a cent anys més. Potser tindrem bosses aïllades i inconnexes de població catalanoparlants (com passa a Irlanda o Gal·les). El cas és que l'ús del català als grans nuclis de població, allà on hi ha el pes demogràfic, no passa per un dels seus millors moments, encara que fer-ne una anàlisi tan general tampoc és bo.

Regirant els apunts de la universitat em permeto de copiar-vos el següent:

Les mort gradual d'una llengua consta, principalment, de tres fases:

1a fase: es bilingüitza una comunitat.

Al cap d'un temps comença la interrupció generacional.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants natius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa. La llengua nativa es contamina.

3a fase: Degut a la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. És quan queden els darrers parlants, ja envellits.

També tenim el fenomen de la llatinització. Això passa quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i la llengua queda relegada als àmbits cultes i/o administratius.

Anem a analitzar tots aquests aspectes i els compararem amb la llengua catalana.

1a fase: bilingüilització -> tots els catalanoparlants, a data d'avui, segle XXI, estan bilingüitzats. Tots els catalanoparlants parlen a més, castellà, francès o italià.

2a fase: decadència -> La majoria de catalanoparlants no saben escriure en català, i els que ho fan tenen seriosos problemes per escriure bé el català. Les interferències a l'àmbit escrit són constants. A l'àmbit oral passa el mateix. Només amb molts poc casos, la gent vetlla i corregeix als parlants que s'equivoquen. Una cosa que fa de mal fer, tot sigui dit.

3a fase: la mort, els darrers parlants -> aquest és un fenomen que es dóna a la Catalunya del Nord i en alguns punts focalitzats del País Valencià. A l'Alguer s'hi van apropant. El català majoritàriament encara no ha entrat en aquesta fase.

Les llengües, al contrari que l'evolució de les espècies segons Darwin, no neixen, sí creixen o evolucionen, i quan moren, ho fan per causes externes.

Amb els primers Homo Sapiens Sapiens que es van originar a l'Àfrica, s'hi va originar la primera llengua humana, diguem-ne en majúscules: la LLENGUA, segurament amb les mateixes estructures que les llengües que parlem ara. És amb aquella LLENGUA que aquella bona gent van començar a caminar i a descobrir el planeta. L'augment demogràfic i la dispersió geogràfica que es va anar succeint al llarg dels anys, primer, i dels segles, en acabat, va fer que aquella llengua anés evolucionant i canviant fins arribar al punt de la no intercomprensió. A més, la LLENGUA s'anava adaptant als nous entorns i hàbitats que l'home anava conquerint. Això feia que aquella LLENGUA anés divergint encara més. Totes les llengües actuals, sense excepcions, són el resultat d'aquella LLENGUA original, són el producte d'un contínuum constant. D'això en podem deduir, també, que totes les llengües parlades de la terra són igual d'antigues. No hi ha llengües més antigues que d'altres. Perquè totes parteixen d'un mateix començament, i totes han patit evolucions que no s'aturen. Per exemple: què és més antic el català o el basc? Bé, són iguals d'antics. El fet que al català abans l'anomenéssim llatí, és una qüestió de nomenclatura, però també podríem continuar anomenant al català llatí. I algú va ensenyar a parlar llatí als romans, com algú va ensenyar a parlar basc als bascos, si em permeteu la metàfora. De fet el llatí no ha mort mai, no hi ha un darrer parlant de llatí. Simplement ha evolucionat i s'ha nodrit d'altres llengües. L'àrab mateix fa segles que se'n diu així, però què té a veure l'àrab parlat actual amb el de fa mil anys? Què té a veure l'àrab del Marroc amb el del Líban, si ni tan sols s'entenen! En podrien haver canviat la nomenclatura, també. És més, podríem afirmar que de llengües a la terra només n'hi ha una, ja que aquestes 6000 “coses” que diuen que es parlen, no deixen de ser variants o dialectes en continua evolució d'aquella LLENGUA original. És clar, que pel camí s'hi han quedat moltes llengües, i tenim un arbre que li falten moltes branques, pel que penso que de la mateixa manera que s'ha pogut reconstruir llengües com l'indoeuropeu, el protobuntu, i d'altres, reconstruir la LLENGUA seria, avui, una tasca del tot impossible. Tot i això tenim la prova dels universals lingüístics, o sigui, que totes les llengües del món comparteixen unes característiques idèntiques.

Quant a la qüestió de la mort de les llengües. Bé, la gent per si sola no deixa de parlar una llengua. Per quins set sous ho haurien de fer? Per norma, naixeríem monolingües i així és com moriríem. I és prou obvi que un monolingüe no pot transmetre cap altre llengua que l'única que sap parlar, si no per què us penseu que el català ha arribat fins al segle XXI?

La qüestió es complica una mica quan tenim contactes entre llengües. Si hi ha unes línies lingüístiques ben marcades entre comunitats, trobarem que hi haurà individus que per raons familiars, de desplaçaments, etc., seran bilingües o multilingües. Aquests seran els que faran de pont amb les altres comunitats. Però aquests mateixos individus, sense cap pressió externa, tornaran a utilitzar la seva llengua al tornar cap a casa amb la seva comunitat. Són casos on penso que les diverses comunitats tenen els rols lingüístics molt ben assumits. Això es dóna molt encara a l'Amazònia, a Papua Nova Guinea (i Pacífic en general) i a l'Àfrica llocs d'excel·lència multilingüe.

Ara bé, podem tenir d'altres casos. Els del món que en diuen “civilitzat”, o sigui, el nostre, la cosa ja fa temps que va diferent. Les llengües són espais inexpugnables de llibertat (Carme Junyent dixit) i els que ens manen o ens volen manar ho saben, i a molts els rebenta i els treu la son el fet de tenir un veí al qual volen dominar però del qual no entenen ni un borrall del diu. És llavors quan comencen les polítiques, i ho diré clar i contundent, d'extermini. La diferència molesta i és quan ens en podem anar des de l'extermini físic (i no cal que posi exemples) fins al lingüicidi per diversos mètodes (tampoc cal que en posi exemples, oi?). I creieu-me que hi ha mètodes de lingüicidi tant subtils que molts arribaran a pensar que ha estat un suïcidi. I no m'estendré amb exemples.

I per últim quedaria el fet que degut a un desastre ecològic de grans dimensions s'extingís tota una llengua. De fet se'n coneix el cas d'una llengua on tota la població va morir arrasada per una erupció volcànica. En aquella illa s'hi parlava una llengua que no es parlava almon més. D'això ja en fa uns 200 anys si no m'erro i ja em perdonareu que no en doni el nom, però no el recordo.

Però deixeu-me que em repeteixi: les llengües no moren de causes naturals. No se'n coneix cap cas.

Finalment, penso que aquells que diuen que amb el català tenim el got mig ple, tenen raó. Però també la tenen aquells que diuen que got és mig buit. La qüestió principal, és que el got hauria de ser ple a vessar i no ho és. I si el català vol continuar existint hem de tenir una comunitat prou gran i potent que s'expressi únicament en aquesta llengua. Que tingui com a llengua d'ús social (i no individual) exclusiu el català. I com ja he dit, sense pebrots i sense revolució social no ho aconseguirem. Jo ja fa temps que hi estic apuntat a aquesta revolució. Algú més s'hi vol apuntar?

Entrevistes per la llengua

2010-10-08T19:12:00.000+02:00

Reflexions maies sobre els maies

2010-10-08T08:35:00.001+02:00

Reflexions maies sobre els maies from David Valls on Vimeo.

Un documental filmat i edit per l'Elena, una companya i amiga, i un servidor.

O Galego

2010-10-04T14:29:00.001+02:00

Marathi: comunicació vertical

2010-09-11T23:24:00.002+02:00

Per tercera vegada he visitat l'Índia. La primera vegada que hi vaig anar vaig tornar-ne força trasbalsat. Visitar Nova Delhi i el Rajastan no és fàcil: pobresa extrema i brutícia barrejada amb pinzellades de gent amb molts diners i de barris benestants.

Aquest cop he estat a Pune (Mumbai). Més que fent el turista he estat visquen 3 setmanes en aquesta ciutat. L'índia em comença a agradar. M'agrada la seva gent.

Pune és una ciutat d'uns sis milions d'habitants a 150 kms. de Mumbai. Aquesta última és la capital de l'estat del Maharastra on s'hi parla el marathi, llengua indoeuropea i força semblant al hindi. El marathi el parlen uns 70 milions de persones, una xifra en termes europeus gens menyspreable, però en termes indis no passa de ser una llengua local. Increïble però cert. Tot i això, el marathi és una de les llengües més parlades del món.

Per una qüestió personal em vaig haver d'estar cinc dies en un hospital de la ciutat de Pune. Tots els metges parlaven anglès. Les infermeres, fora d'una, la resta no parlaven gens d'anglès. Quan dic que no parlaven gens d'anglès, no vol dir que sabessin dir alguna paraula escadussera en aquesta llengua, i el personal de neteja no sabien, literalment, ni un borrall d'anglès. Som al Maharastra, pel que la gent no sàpiga anglès no és un problema. Seria més problema que a Anglaterra no el sabessin.

La llengua vehicular de tot el personal de l'hospital és sense excepció el marathi. El cas, és que els metges anaven redactant tots els informes mèdics, prescripicions, seguiment del pacient, tractament i medicines a subministrar per part de les infermeres en anglès. Això em va sobtar molt tenint en compte que les infermeres no sabien gens d'anglès i que potser algunes no el sabien ni llegir, potser no sabien ni llegir l'alfabet llatí. Jo mateix vaig haver d'ajudar a una infermera a triar els medicaments a subministrar, de la llista que li havia fet el metge.
Ja no només és un comportament de diglossia extrem, sinó que en aquest cas és un ús lingüístic perillós. Ets en un hospital, el metge escriu unes indicacions en una llengua que la infermera no entén. I si la infermera s'equivoca? i si et dóna la injecció amb la dosi equivocada? Ho vaig trobar realment alarmant. No és que les infermeres hagin de saber l'anglès, coi, però si tots parlen el marathi! per què no s'ho fan tot en marathi? el marathi és una llengua de llarga tradició literària, una llengua que tothom parla i que tothom que ha anat a escola sap escriure.
L'Índia és un cas d'estudi lingüístic molt complex. L'anglès, malgrat la descolonització política, continua molt present, però no tothom té accés a aquesta llengua, i no saber anglès a l'Índia vol dir ser un desgraciat i un analfabet. L'anglès hi té unes funcions molt determinades, com també les hi tenen les llengües que ells anomenen "locals" que ara no m'estendré a explicar. Potser un altre dia.

psc-PSOE = Regressió lingüística i més...

2010-06-28T19:37:00.002+02:00

El laberint

2010-06-11T10:15:00.001+02:00

Un altre bon reportatge de TV3. El pròxim podria ser un reportatge sobre totes aquelles repúbliques que es van independitzar als anys noranta. Com els hi va? Voldrien tornar a la situació anterior o es queden amb el que tenen ara?

http://www.tv3.cat/videos/2957730

El reportatge serà disponible fins el 10/6/2011

Adéu, Espanya?

2010-06-04T12:37:00.000+02:00

Genial!

Non falo galego normativo, falo galego combativo

2010-06-04T12:18:00.002+02:00

Adéu, Espanya? el documentari

2010-06-04T12:17:00.002+02:00

Realment espero que aquest documentari hagi regirat més d'una consciència i que marqui un abans i un després... com així ja ho va fer la consulta d'Arenys de Munt.

Adéu, Espanya?

2010-06-04T12:14:00.005+02:00

L'entrevista a l'autora que és tan o més interessant que el documental:

Ministerio de Insdustria, Turismo y Comercio

2010-05-15T11:07:00.003+02:00

Això és el que et responen d'un organisme públic i, per tant, pagat per tothom. Això és la Secretaría de Estado de "Telecomunicaciones"(?) y para la Sociedad de la "Información"(?)...